La premsa espanyola ha passat bastant de l’últim acte públic de l’Artur Mas a Madrid. El poder madrileny té el vici de tirar de tòpics: es pensa que CiU al govern suposarà més peix al cove. Error. El discurs ha canviat i a partir del dia 29 molts s’hauran de treure la son de les orelles a corre-cuita.
El candidat nacionalista ha posat el dit a la nafra. Des del cèntric Paseo de la Castellana s’ha preguntat en veu alta si és viable el model actual de l’Estat de les autonomies, el cafè per a tothom. La resposta és un no clar i és aquí on comencen les set diferències amb el pujolisme. La més evident és que, en comptes de posar l’accent en l’estabilitat de l’Estat espanyol, Mas busca un remei específic per a Catalunya i aposta per un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic basc. Avís per a navegants: si Espanya no pot prescindir de l’1,5% de la seva riquesa, Catalunya tampoc pot fer-ho del 7% cada any.
I mentrestant el poder polític i mediàtic madrileny passa de tot. Madrid és una gran maquinària que mastega a poc a poc, ho engoleix tot amb parsimònia però que després paeix sense problemes i amb celeritat. Això explica que a la capital d’Espanya “el problema catalán” ja sigui història: emesa la sentència del Constitucional, torna la tranquil·litat i avui pau i demà glòria. Ara a Madrid les mirades estan posades en Euskadi i en els moviments de l’esquerra abertzale i, sobretot, en la possibilitat que el nou escenari basc pugui donar oxigen a un Zapatero políticament agonitzant. Per tant, Catalunya ara no compta.
Des de l’entorn de CiU donen per fet que el marge de maniobra a Madrid fins al 2012 serà limitat, condicionat als equilibris a Barcelona. Però a partir de la següent legislatura, el govern espanyol haurà d’obrir les orelles per força, entendre que el pujolisme ja és història i assumir que el problema no el té Catalunya, sinó l’Estat. En cas contrari es trobaran amb allò que deia Joan Maragall: que serà “arribada a Espanya l’hora del campi qui puga”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada