diumenge, 27 de febrer del 2011

“Al Parlament es treballa molt però es reflexiona poc”

MARIA MERCÈ ROCA  ESCRIPTORA I EXDIPUTADA AL PARLAMENT

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) parla del seu pas per la política com a diputada d'ERC, del seu càncer, de Catalunya, de literatura i de la novel·la que ja ha començat a escriure.

27/02/11 02:00 GIRONA - 
Maria Mercè Roca, fotografiada a
casa seva, a Girona.Foto: Lluís Serrat.
El Parlament no li deixava temps per escriure novel·les i per això durant les dues últimes legislatures s'ha dedicat als contes per a nens perquè era una cosa “ràpida”. Al contrari que escriure una novel·la: “Vol molta calma, molta concentració, dedicar-s'hi molt, pensar-hi i pensar-hi, mirar cap a dins...”
Ara ja no és al Parlament, ja ha començat una novel·la?
Quan fas una novel·la has de fer l'esforç de no moure't gaire, físicament i mental, has de poder resistir, estar hores i hores quiet pensant ja que és quan poden sortir idees per a la resolució d'algun problema que tu tens amb la novel·la, si estàs encallat...
Encara no ha dit si ja l'escriu.
He estat tot el gener com de vacances, però sí, ara ja estic donant voltes a una novel·la. He escrit unes quantes pàgines.
I en podem saber alguna cosa?
Serà molt positiva. Els meus llibres més aviat són durs, poc esperançadors, però suposo que m'he fet gran i la novel·la d'ara serà més positiva. La protagonista serà una dona d'uns cinquanta anys que remunta la vida després d'un atzucac, d'un problema. I dóna la possibilitat a altres de sortir-se'n.
Sembla autobiogràfica. Vostè també devia passar per un atzucac quan li van diagnosticar un càncer de pit el 2008, just quan tenia 50 anys.
Abans que em diagnostiquessin el càncer jo havia decidit que no continuaria al Parlament. Però si no ho hagués tingut decidit d'abans ho hauria fet en aquell moment perquè sí que em van venir ganes de no viure tan de pressa. També hauria pogut plegar però no ho vaig voler fer perquè sé que moltes persones malaltes fan servir de mirall altres personatges que també estan malalts. És una injecció d'ànim veure que continua endavant i se'n surt. Parlar-ne ajuda a la normalitat.
L'experiència del càncer és el que ha fet que la nova novel·la sigui més positiva?
Jo vaig tenir el càncer just als 50 anys i segur que això m'ha fet canviar, segur. Però també em va fer canviar el fet de fer 50 anys. Et fas gran i cada vegada dónes menys importància a moltes coses. Es va sumar el càncer amb el fet de veure que perdem el temps en coses que no valen la pena. Però mira com és la vida que abans del càncer ja havia escrit L'últim tren, que explica la separació d'una parella en què l'home deixa la seva dona perquè s'enamora d'una altra operada de càncer de pit i no reconstruïda. O sigui que vaig tocar una temàtica sense pensar que em passaria a mi.
Però la novel·la que ara té entre mans ja no serà tan dura.
És bo que donem un missatge d'esperança. La vida sempre proveeix, com deia Rilke. Quan un és jove es trenca molt el cap per coses que preocupen molt en aquell moment, però amb el pas del temps veus que no n'hi havia per a tant.
I com s'escriu una novel·la?
M'ho pregunten molt a les escoles i jo els dic que amb molta paciència. Els fragments que semblen més fàcils són els que han costat més.
Quin procés segueix?
Primer no escrius però guardes retalls de diari, apuntes idees, converses que has sentit... I quan tens tot això és quan comença l'escriptura. I la faig ràpida. Hi dedico moltes hores al dia, m'aixeco molt aviat i la primera versió la puc tenir força ràpid. Estic més temps buscant tema i revisant que no pas escrivint.
Les noves tecnologies han canviat la seva manera de treballar?
Continuo escrivint a mà i després ho passo a l'ordinador. M'encanta escriure una primera versió a mà perquè em dóna el ritme, m'agrada i no ho fem, d'escriure. Quan vaig a les escoles sempre dic que hi ha dues coses molt personals, la lletra i la veu. Ara s'està perdent i reivindico l'escriptura com a demostradora de la personalitat i també de l'estat d'ànim. De manera que la meva primera escriptura és a mà i quan ho passo a l'ordinador ja és com una segona versió i en ve una tercera i totes les que calgui. Perquè escriure és, sobretot, reescriure.
Té un llibre digital?
N'he tingut a les mans però encara no m'he decidit. Penso que algun dia el faré servir, no ens podem negar al progrés. També és veritat que hem sacralitzat excessivament els llibres, els volem tocar i tenir a casa quan n'hi ha que són una porqueria.
Què llegeix Maria Mercè Roca?
De tot. Ara llegeixo La ciudad y los perros perquè em van proposar fer un club de lectura a Taialà i em va tocar aquest llibre. L'estic llegint per obligació però acabes que t'agrada, ho fas per plaer. Però llegeixo literatura de tota mena i de tota mena d'escriptors. Hi ha llibres que els llegeixo per distreure'm i altres que són més de pensament i assaig.
Ha llegit la trilogia de Stieg Larsson?
No, perquè no m'ha interessat, però no ho descarto. Entenc que sigui un fenomen perquè toca un tema que agrada, però jo em decanto més per un tipus de novel·la més introspectiva.
El fenomen Larsson és resultat d'una campanya publicitària?
A mi ja em sembla bé fer bones campanyes de promoció de llibres. El que importa és que la gent llegeixi i que les editorials guanyin diners amb uns llibres perquè així en puguin publicar d'altres més minoritaris. Larsson ja es ven sol, o sigui que el llibreter ha de recomanar altres coses d'editorials més petites.
Diu que escriure una novel·la vol calma, concentració, mirar cap a dins... Deu haver comprovat que la política està molt allunyada d'això.
La política és absolutament el contrari, és tenir molts fronts oberts, estar tot el dia de cara a la galeria i pensar en moltes coses.
Pensava que ser al Parlament era això?
Vaig pensar que treballàvem molt però reflexionàvem poc. Moltes reunions, molt anar amunt i avall, estar tot el dia cap a fora i jo deia: “I tot això, quan ho estudiaré?”. Sóc de l'antiga escola d'agafar un tema i donar-hi moltes voltes, d'estudiar-lo, de fer-lo meu i això, en la política, no és possible pel seu mateix funcionament. És com si viatgessis en un tren que va a poc a poc, que seria el tren de la literatura, i et diguessin que has de pujar a un tren d'alta velocitat, que és el de la política. Però de seguida t'hi acostumes perquè la política et porta.
Quan diu que el món de la política “et porta”, a què es refereix?
Tu decideixes molt poc ja que et convoquen a mil reunions i l'únic que has de fer és tenir una bona agenda. Però vaig trobar que com a diputada territorial no em van venir a buscar gaire. Els ciutadans no tenen encara el costum de fer servir els diputats i les diputades per fer de mitjancer. Hem d'explicar molt més que estem al servei de la gent. I la figura de diputat d'un territori no es té clara. Ens veuen lluny.
Què falla perquè el polític es vegi llunyà?
No és una sola cosa. Potser els polítics no ens hem sabut explicar, potser no ens hem mogut prou, potser el Parlament ens “xucla” massa...
En el seu cas va ser a la comissió dels Drets de les Dones, a la de Cultura, a la d'Educació, a la de la Corporació de Mitjans...
La dels Drets de les Dones era molt interessant però no era legislativa i s'hi hauria de fer. S'hauria d'agafar un tema, treballar-lo i que les conclusions acabessin amb un altre rang.
O sigui que encara queda per fer per assolir la igualtat.
Les diferències més flagrants estan arreglades, però el que queda és allò més subtil, el substrat, on hi ha molta feina a fer. És molt important que sempre hi hagi qui recordi que s'ha de posar sempre la mirada de les dones a sobre de tot: de la política, de l'economia, de l'educació... Si no tenim aquesta campana que ens diu: “Ep! No us oblideu de les dones!”, hi ha el perill d'anar enrere. Al Parlament anem bé i, a més, tenim una presidenta que és una dona.
La presidenta del Parlament està en contra de les quotes femenines. Com ho veu?
Encara no hi podem renunciar. Perquè vulgues o no la quota t'obliga a buscar dones i les obliga a elles a ser-hi. Si no per costum, per inèrcia, perquè vol un esforç, no hi són. I les quotes obliguen homes i dones a tenir-nos en compte.
Els que hi estan en contra al·leguen que hi haurà dones mediocres ocupant càrrecs.
Però és que d'homes mediocres en càrrecs de responsabilitats n'hi ha hagut sempre. Doncs ara deixem que hi hagi unes quantes dones mediocres! Potser resulta que són molt bones.
És més culpa dels homes o de les dones?
Les dones tenim un plus més de pes, que és el tema de conciliació familiar. És veritat que ha de ser per homes i dones, però la realitat és que a les sis o a les set de la tarda al Parlament eren les dones que trucaven a casa per veure com anava tot, si els fills ja havien fet els deures, havien sopat o s'havien banyat. Jo no ho hauria pogut fer sense la meva mare i sense el meu home. És una decisió que tu prens perquè et fa il·lusió i perquè és el Parlament del teu país i és un honor i un acte de servei. Però també has de preguntar a la família com ho veu.
Quin balanç fa dels anys al Parlament?
El balanç és bo. Sobretot és bo saber que és un pas que té començament i final. Perquè els polítics s'han de saber retirar. És veritat que l'experiència augmenta amb els anys, però si només valoréssim l'experiència no plegaríem mai. El que s'ha de fer és donar pas a gent jove i a gent nova. Perquè la gent nova té una cosa important, que és frescor. I la gent nova conserva encara molt de temps el fil que la uneix amb la realitat. A la gent que fa molts anys que és a la política li ha de costar de tocar de peus a terra.
En tot cas vostè va tenir clar que el seu pas per la política era temporal.
Si la primera legislatura hagués estat normal només hi hauria estat una, però quan van fer fora ERC del govern vaig decidir ser-hi una segona, i va ser molt i molt interessant. Vaig ser presidenta de la comissió de Cultura i vam fer la llei del cinema, de la qual estic molt contenta i esperant amb candeletes com es desplega. Tinc ganes d'anar al cinema en català!
Realment creu que amb una llei n'hi haurà prou per poder veure cinema en català?
Sempre és important tenir elements jurídics que ens vagin a favor. Ens en sortirem si perdem la por a les sancions. Sembla que tothom pugui sancionar excepte Catalunya. Les lleis hi són per complir-les i han de portar implícites unes sancions per si algú no les compleix. Es pot fer avisant, amb moratòries, tot el que vulguis, però s'han de complir. I si les fem complir anirem bé.
I sobre el futur del català, també és tan optimista?
Sóc moderadament pessimista. La qüestió del català entra en el sac de la qüestió de la identitat, de l'autogovern, de la independència. Molts dels problemes que té el català es resoldrien si Catalunya tingués un estat, si no haguéssim de dependre d'Espanya. I dic que es resoldrien la majoria dels problemes, però no tots perquè no canviaria la idiosincràsia de la nostra societat, el seu perfil, el fet que és un poble amb molta immigració. Però nosaltres podríem decidir quina política lingüística fem, quina immigració ve, amb quins requisits... No hi hauria un miracle, però avançaríem molt.
On no s'avança, de moment, és cap a la independència.
El que és indubtable és que hi ha coses que han canviat, que el tema de la independència és sobre la taula. Mai abans se n'havia parlat tant. Hi estaràs a favor, en contra, diràs que és inviable, que és viable, t'ho agafaràs des del punt de vista de la identitat o des del punt de vista de la butxaca. Però és una possibilitat. Hi ha una mena de magma que bull.
L'eclosió, d'on vindrà?
Intueixo que vindrà des de la societat civil, que serà capaç d'articular un moviment fort que empenyerà el Parlament a actuar. Tinc molta fe que això passi aviat.
Aviat, quant d'aviat?
Cinc anys. Un primer pas en cinc anys. És que la gent està molt cansada! És que no hi ha diners! I n'hi hauria més!
A quina mena de primer pas es refereix?
Podria ser una primera votació, un referèndum. No vol dir que el guanyéssim, però convocar-lo ja és guanyar.
Veu l'ampolla mig plena.
Jo sóc optimista perquè veig que hi ha un canvi de mentalitat, que cada vegada més gent comença a pensar que ja n'hi ha prou, que la independència és possible i que en aquesta Europa de les nacions, per què no hi pot haver una Catalunya independent? Penso que ho veurem.
I serà el dia més feliç de la seva vida, com ha dit sovint.
És que serà un dia molt important! I crec que ho podré veure perquè la conjuntura no havia estat mai tan favorable com ara. Veig que es mouen coses, principalment en l'àmbit social. Jo confio molt en la gent. Les persones, ajudades per les noves tecnologies, som capaces de fer grans coses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada