dissabte, 19 de febrer del 2011

"L'emigració dels meus pares va ser la meva sort"

La popular actriu gallega Isabel Blanco, nascuda i criada a Berna, acaba de presentar a Suïssa la nova pel lícula de Carlos Iglesias, 'Ispansi!', De la qual és coprotagonista.

19 febrer 2011 - 10:00
L'actriu gallega Isabel Blanco,nascuda a Suïssa, 
viu avui a LaCorunya (swissinfo)
Aprofitant l'estrena al Festival de Solothurn, la intèrpret va compartir amb swissinfo.ch seus records d'infància a Suïssa i del retorn a Espanya.

L'endemà de l'exitos passi de la pel licula de Carlos Iglesias, la gallega Isabel Blanco va rebre a swissinfo.ch en un luxós hotel a la vora del Aar per compartir un bon esmorzar i una llarga xerrada sobre la seva infancia helvètica i la seva experiencia del retorn a Espanya.

"Com podeu veure, he conservat molt bons costums de Suïssa", comenta amb un gest de complicitat mentre es serveix un gran plat de fruites i cereals.
Isabel Blanco va néixer el 1971 a Berna, en el si d'una família d'emigrants gallecs de Santa Comba, localitat propera a Santiago de Compostela. La seva mare treballava com governanta a les cases de les infermeres de l'Inselspital de la capital suïssa. El pare estava impedit de treballar per problemes de salut, el que va fer que Isabel visqués una infància en què hi havia poc lloc per luxes.
 
Una educació helvètica

"La economia en la que em vaig educar era molt ajustada i vaig anar criada a la cultura de les segones rebaixes", comenta l'actriu, "però una vegada que tornem a Galicia i em vaig incorporar al món laboral, per prendr'm un simple cafè de 100 pessetes m'ho havia de pensar dues vegades. Pagar per una tassa el mateix que per el pot sencer no entrava dins dels meus esquemes: gairebé em semblava un pecat". 

Segons explica, la vida dels gallecs de llavors a Suïssa s'assemblava en molt a la dels emigrants del nostre temps. "La forma de vida i treball d'aquella època s'assemblava horrors al que avui veiem, per exemple, en el ritme laboral dels xinesos a Espanya. La vida sense oci.Sobretot la d'aquells que anhelaven tornar com més aviat, com era el cas de la meva família ".
I és que, segons sembla, tot i haver estat ben integrada (es nota en l'impecable dialecte suís alemany que parla amb les cambreres), la idea de quedar per sempre a Suïssa mai va ser realment una possibilitat. "El meu vincle i el de la meva família amb Galícia ha estat sempre tremendament forta, i sabia que tard o d'hora me n'aniria per sempre a la meva terra somiada", comenta. És així que va partir de Berna el 1986, encara que afirma amb humor "sentir-se de Suïssa en bona part de la seva persona".
En què es nota aquesta herència suïssa? "En el civisme, el respecte per tot: les persones, els animals, el medi ambient, per tot, ho he après a Suïssa, que segueixo considerant com la meva segona pàtria", explica entusiasta. I en la disciplina. "El tipus de vida que portaven els meus pares a Suïssa em va marcar per a bé i per mal. Aquesta disciplina i aquests horaris tan amplis de treball per a ells van ser duríssims, però, per a mi va ser 'una mili' que avui puc dir que em va venir molt bé ".
 
Un retorn no tan dur
 

Entre les innombrables històries d'exili i de retorn, n'hi ha per a tots els gustos. Però en general el to està més proper del drama que de la comèdia. En el cas particular d'Isabel Blanco, la volta a Espanya sembla haver estat molt menys traumàtica que per a altres emigrants.
 
"Després de la tornada, jo no ho he passat tan malament com altres persones. De fet, em vaig adaptar molt ràpid a la meva nova realitat espanyola ", diu abans de matisar:" Però en tornar a Espanya molts emigrants van voler canviar-ho tot, i els va costar bastant readaptar-se a aquesta realitat. I és d'adaptar el model suís a Espanya era una cosa impossible, el que va acabar generant en alguns casos certa inadaptació i frustració ".
 
Segons recorda, molts dels emigrants de llavors acabar sent més suïssos que els mateixos suïssos. "I és que aquest país era 'EL' model, així, amb majúscules", comenta rient. "El millor de l'emigració és que t'obre horitzons, abans inexistents", continua analitzant, "però el dolent és que perquè això passi, en la majoria dels casos es destrossa a nivell emocional a les persones al separar de la seva gent" .
 
Però Blanco va tenir "el privilegi" de créixer amb els seus pares, a diferència de moltíssims altres nens espanyols de llavors, que o bé es criaven amb els seus avis a Galícia, o als 6 anys d'estar a Suïssa, tornaven per a la seva escolarització a Espanya. "Realment estaré agraïda als meus pares tota la meva vida per haver fet el gran esforç de tenir-me amb ells. La seva emigració i el seu sacrifici van ser la meva sort ".
 
Isabel Blanco destaca una curiositat de la seva vida: el coneixement d'idiomes "inusuals". "I és que el gallec, el meu idioma matern i tan infravalorat entre els estigmatitzats emigrants, em va portar a treballar a la televisió. Però, temps després, el suís alemany, que és la meva altra llengua materna, em portaria al cinema. Miri vostè: dues llengües per les quals, 'a priori', ningú donava un dur ".
 
Un pare còmplice
 
Al llarg de la narració, l'actriu guarda un lloc per a una figura que l'ha marcat de manera especial: el seu pare malalt i en tractament d'hemodiàlisi, el delicat estat de salut està en l'origen del retorn a Galícia. "El fet que el meu pare estigués malalt feia que necessités estar amb ell tot el temps possible. De fet ell va ser la raó de la meva tornada ".
 
"I és que a Galícia el meu pare podia gaudir", explica abans de recordar una anècdota que la ruboritza. Quan Isabel Blanco va començar a sortir a la televisió, el seu pare es va gastar "una autèntica fortuna" en telèfon per explicar-li a tothom que el temps li havia donat la raó: la seva filla era tan especial com ell la veia.
 
"Aquest dia em va dir coses que mai oblidaré", confessa emocionada, "ja que ell sempre va confiar en el meu a ulls clucs, i per això m'era impossible defraudar. Imagini el que és per a una persona com ell, que tot just havia tingut accés a l'escola, que als 19 va emmalaltir i que a nivell personal va veure truncades totes les seves il.lusions de realitzar professionalment a la vida. La seva única il.lusió érem la meva mare, el meu germà i la nena dels seus ulls: és a dir jo ".
 
Però després dels anys durs, a Espanya va arribar una nova vida de la mà del cinema i la televisió. "El cinema va suposar un gir en la meva vida i en la de tota la meva família, ja que per fi tenia temps. Diuen que 'time is money "(el temps és diners) i jo dic que' money is time '(els diners són temps). Per fi la meva feina em permetia gaudir de la meva gent i dedicar-me a ells, ja que vinc d'una família molt unida ".
 
¿S'imaginava que arribaria a viure de la interpretació? "Doncs puc dir que ho viu molt intensament i en gaudeixo en companyia dels meus. Crec que la meva família ha fet un esforç enorme per entendre 'el meu món', ja que quan procedeixes d'un entorn tradicional, no s'entenen moltes coses que un actor / actriu ha de fer ".
 
Peculiars característiques com llargues absències per estudiar, viatjar constantment, horaris molt variables. "No obstant això", observa agraïda, "el que per a molts és el més difícil de comprendre, com són els inconvenients de l'ofici, la diferència entre l'actriu i la persona, els meus pares ho han entès a la primera".
 
Des dels seus inicis d'actriu han passat 15 anys. "I mai vaig creure que podria durarme el somni, però aquí està, no es va esvair. Doncs em trobo estrenant la meva segona pel lícula, curiosament a Suïssa ".
 
El país de la seva infantesa i on va rodar 'Un franc, 14 pessetes' i 'Ispansi!' segueix de forma evident en el seu record. A tall de conclusió, comenta: "Suïssa ens va obrir els ulls, ens va treure vel.leïtats i ens va inculcar uns valors. Valors com que a les persones se les jutja pel que són. Sense més ".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada