OPINIÓ
El "Article 33" sempre m'ha semblat enigmàtic. A què volem ludir amb aquesta llei imaginària? A Espanya es fa servir l'expressió per referir-se a situacions en què algú imposa el seu criteri autoritàriament. L'ús d'una posició d'autoritat perquè un altre faci una acció sempre està sota sospita, però no en totes les ocasions és reprotxable. Un exemple d'ús de l'autoritat justificat podria ser la prohibició de creuar el carrer desacompañado que un pare imposa al seu fill, però hi ha infinitat d'ells. Això sí, l'ús de l'autoritat ha de ser sempre convenientment argumentat. L'article 33, d'altra banda, implica que és utilitzada de forma arbitrària. La llei Sinde és un clar exemple de com l'absurd i totalitari Article 33 pot formar part de la democràcia.
2011.03.21 -
No sé del cert d'on, ni per què la cultura popular hi haurà escollit el número 33 per a descriure l'ús insensat, desmesurat i improcedent de l'autoritat. El filòsof eslovè Slavoj Žižek ens dóna alguna pista sobre això. Žižek diu en el seu llibre Violence :
En l'antiga Iugoslàvia existia l'infame Article 133 del codi penal, que podia ser invocat per perseguir a escriptors i periodistes. Criminalitzava qualsevol text que injúries els èxits de la revolució socialista o que "pogués crear tensió i descontentament entre el públic" a causa de la forma de tractar temes polítics, socials o d'altre tipus (Slavoj Žižek, Violence. 2008: 159).
L'amplitud d'aquesta llei, és clar, deixava en mans del poder la seva aplicació o omissió.D'aquesta manera, es recordava als ciutadans qui mana i que, a més, podia també ser piadós en no condemnar l'infractor. De fet, quan Žižek li va preguntar a un polític eslovè com podia justificar aquesta llei, aquest li va respondre: " Bé, hem de tenir alguna eina per disciplinar a voluntat a aquells que ens irriten . "
Si analitzem les raons subjacents a aquesta llei de la Iugoslàvia comunista, podrem revelar el perquè de la vehemència del govern, la indústria, els intel.lectuals i les entitats de gestió per tirar endavant la llei Sinde. Tinguem en compte que es coneix per endavant la impossibilitat de la seva justa administració i que, en cas d'aplicar, es farà de forma aleatòria ia càrrec d'una nova KGB cultural-coneguda eufemísticament com "comissió ministerial" - aliena al sistema legal vigent. Per què llavors es va aprovar la llei Sinde? Quina és la utilitat de la llei? Entenc que l'assumpte encara desconcerta a molts, i que no sóc l'únic que es pregunta pels autèntics motius de la seva acceptació.
La llei Sinde suposa un cop de puny a la taula d'una democràcia, una intel.lectualitat i un mercat posats en dubte. Suposa la resposta de la por que tan bé expliqués Fernando Fernández Savater en un article publicat a El País , es tracta d'un fanal desesperat encaminat a controlar l'àmbit cultural. Amb la llei Sinde, el govern espanyol s'adjudica no només la capacitat d'impartir justícia al seu aire, sinó també la d'atorgar clemència. Si la seva aplicació s'ajustés a la seva redacció, hauria de qüestionar la legalitat de la majoria dels blocs de la Xarxa Que uns es mantinguin oberts i altres tancats dependrà de la magnanimitat del KGB cultural.
Quina és la resposta que s'espera dels ciutadans davant aquest desafiament? Per descomptat no es pressuposa que deixin de baixar-se creacions culturals subjectes a drets d'autor. Com bé ha recalcat la ministra, no es tracta de criminalitzar l'usuari, sinó a les pàgines d'enllaç ia aquelles que emmagatzemen continguts protegits. Així, la ministra ens perdona. Podem viure en llibertat gràcies a la bondat del govern que ens protegeix de l'avarícia de la indústria i les entitats de gestió, aquestes hidres de mil caps que no dubtarien a empresonar als "lladres" que "roben" cultura.
Però què estranya lògica permet que un ciutadà es descarregui continguts protegits i, alhora, condemni a aquell que ens diu on es troben o els emmagatzemi? La resposta podria trobar-se en assimilar la nostra democràcia parlamentària al que Žižek anomena "règims piadosos". Aquests sistemes consideren el robatori o la violació de la llei com una cosa que es pot passar de vegades per alt, sense que això signifiqui que el poder segueixi mantenint la capacitat d'actuar contra l'infractor quan li vingui de gust. Així, tenim clar que la KGB cultural no actuarà contra el major enllaçador de continguts "il.legals" de la xarxa, Google, ni contra qualsevol altre gegant d'Internet.Però sí podrà fer-ho contra el meu blog o el d'un altre qualsevol.
El que el govern, el mercat i la cultura ens volen dir és, d'una banda, que el poder el tenen ells, i, d'altra, que són benvolents i comprensius amb la gent que es limita a jugar la partida de la corrupció. En paraules de Žižek aplicades a l'article 133:
(...) Toleren violacions de la llei, ja que, la manera com està establerta la vida social, violar la llei, subornar i estafar són condicions per a la supervivència (Slavoj Žižek, Violence. 2008: 159)
Un cop establert que enllaçar o allotjar continguts protegits és robar, ens perdonen per això, això sí, mentre els sembli. A fi de comptes, com diria Berlusconi "tots som pecadors": tu enllaces cançons, jo em faig uns vestits, visito a Obiang o li demano préstecs a la Xina i Catar, per posar algun exemple.
L'aprovació de la llei Sinde és un clar acte de totalitarisme democràtic per la forma en què s'ha elaborat, però, sobretot, pel seu missatge implícit. Aquesta llei, de manera antidemocràtica i fanfarrons que és, vol fer-nos pensar que la llibertat a la Xarxa es manté no perquè els actes que realitzem en ella siguin legals o morals, sinó per la gràcia i la intercessió divina de governants, intel.lectuals i artistes que ens perdonen la vida. A fi de comptes, ells representen el paradigma del respecte als valors democràtics i culturals.
La llei Sinde ha estat unànimement recolzada pel poder cultural establert: les grans companyies discogràfiques i editorials, les entitats de gestió de drets d'autor, la premsa tradicional, el govern espanyol, l'oposició majoritària i la indústria cultural nord-americana han estat del costat de la seva part. El revelador és que els intel.lectuals i artistes s'hagin sumat a aquest acte simbòlic d'afirmació del poder. No voldran deixar de jugar a Hollywood, ni de intercanviar premis, ni abandonaran la catifa vermella. Es troben més enllà de les penúries del pencaire. És trist que fa més d'un segle Emma Goldman digués les paraules que encara avui estan carregades de veritat:
És cert que la majoria dels intel.lectuals es considera una classe separada i superior als treballadors, però les condicions socials estan demolint ràpidament l'alt pedestal de la intel.lectualitat. Els hi està fent veure que ells també són proletaris, fins i tot més dependents del seu amo econòmic que el treballador manual. (Emma Goldman, My Disillusionment in Russia. 2003: 256)
Vaig pensar que alguns intel.lectuals i artistes canviarien d'opinió com ho va fer Álex de l'Església. No va ser així. Es van mantenir en els seus tretze i van participar activament en l'absurd de la llei Sinde. Van recolzar; aquest mer acte simbòlic, aquest exercici buit d'autoritat totalitària.Tothom sap que la realitat tecnològica i social impossibilita l'aplicació adequada de la disposició addicional segona de la llei d'economia sostenible. Per desgràcia, ha fet callar temporalment una de les protestes més justes, creatives i revolucionàries de les últimes dècades. Reproduït del blog de Ioan Ibarra
Font: internautas.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada