jueves, 3 de marzo de 2011

Una nova era en el món àrab


dimarts 1 de març de 2011 per Secretaria de Comunicació 
Les transformacions i revoltes en aquests països s’estenen davant el temor dels interessos d’EEUU i Europa

Iñaki Gutiérrez de Terán / Diagonal núm. 144

Les revolucions en el Magrib són imparables després d’anys de misèria, abandó i corrupció. Aquest 2011 ha ofert dos canvis polítics de gran magnitud en el món àrab: la caiguda de Ben Ali a Tunísia i Hosni Mubarak a Egipte. Dos esdeveniments excepcionals perquè la tònica política àrab dels últims quaranta anys ha estat l’immobilisme. Dirigents eterns que han reduït les seves nacions a finques particulars d’ús i gaudi exclusius d’una oligarquia selecta de familiars, militars i homes de negocis afins.

Totes les àrees geogràfiques del planeta han vingut experimentant canvis de major o menor envergadura en les seves estructures polítiques, socials i econòmiques; però els països àrabs segueixen a la cua del desenvolupament en democràcia, drets humans i pluralitat política.

Indicadors vergonyants
Més encara, indicadors bàsics com l’analfabetisme o l’accés als serveis bàsics, que han millorat en molts llocs, registren en el món àrab percentatges vergonyosos (entorn del 50% o més d’analfabetisme al Marroc, Egipte i Iemen). A Llatinoamèrica o en l’Àfrica subsahariana hem assistit al llarg de les últimes dècades a canvis polítics que, almenys en algun cas, han propiciat un major clima de llibertat i transparència. Però en els països àrabs, res.

Al contrari, la cosa anava a pitjor: presidents i reis que manipulaven les institucions i els textos constitucionals per a ampliar les seves competències i perpetuar-se –ells i les seves famílies– en el comandament; serveis d’intel·ligència i seguretat brutals, totpoderosos; elits empresarials i econòmiques engreixades per uns règims emanats gairebé sempre de cops d’estat o dinasties impulsades des d’occident.

Ningú esperava un aixecament tan impetuós del “carrer àrab” ni podia preveure que la primera llebre hauria de saltar a Tunísia, tingut per gairebé tot el món com exemple d’estabilitat política i desenvolupament econòmic. El pitjor és que ni el poder egipci ni cap altre està en condicions de fer alguna cosa per a pal·liar l’enuig dels seus súbdits. Fer-lo conduiria a posar en perill els mecanismes que han permès la perennidtat de governs despòtics.

En el plànol interior, perquè la lluita contra la corrupció, el principal motiu d’irritació ciutadana, restringiria les generoses vies de finançament de les "famílies", el suport de les quals és vital per a la continuïtat del president, rei o emir de torn. És aquesta corrupció, imbricada en tots els ordres de la vida social, econòmica i política dels Estats àrabs, la que sustenta el tràfic de prebendes i favors recíprocs en el sí de la màfia dirigent. Per això, en els anys 90, vam assistir a processos de privatització accelerada: l’objectiu era vendre-ho tot, fer negoci amb la telefonia, l’aigua, l’administració de ports, aeroports i carreteres, les importacions, la comercialització dels recursos energètics, etc.

En el plànol exterior, per a vergonya d’aquest occident que tant presumeix de liberal, els règims àrabs s’han convertit en peons imprescindibles de la política exterior de nord-americans i europeus. Ja no es tracta que dirigents com el saudita, el jordà, el kuwaitià, el marroquí o el propi egipci siguin "aliats importants" en la regió; s’ha establert un vincle d’interdependència vital entre els grans interessos occidentals i els líders locals. Aquells volen controlar els pous de petroli i les vies de transport més sensibles, així com disposar de mercats barats, i terrenys on implantar les empreses transnacionalitzades. Per als reis i presidents àrabs, la sustentació occidental és la seva única base de poder. Quan les protestes estaven al punt àlgid a Tunis, els francesos van oferir a Ben Ali la seva experiència en la lluita antidisturbis i la propaganda de la por contra el terrorisme islàmic.

Si més d’un règim àrab porta dècades en el poder l’hi ho deu a l’Administració nord-americana i el seu llast insidiós en la regió, el règim de Tel Aviv, que afirma sense dissimular el que la mentalitat oficial de Washington no vol dir: la democràcia i la voluntat popular estan molt bé però no a l’Orient Mitjà. És el petroli, la roba barata, la venda d’armament a l’engròs… és Israel, estúpids!

El discurs "democràtic"
Són tantes les contradiccions dels discursos "democràtics" d’europeus i nord-americans que l’àrab del carrer ni es molesta en escoltar-los. Per fortuna, la supèrbia d’aquests dirigents se’ls està canviant en pànic. Els sorprèn la determinació d’unes gents a les quals sempre han menyspreat; però només els passen pel cap mesures cosmètiques. Un canvi de Govern aquí –com si algú que no fos el rei o el president tingués capacitat real de decisió–, noves eleccions legislatives –com si servissin per a alguna cosa– o pujades simbòliques dels sous – com si poguessin aplacar els preus–. Algunes solucions, com el manteniment dels subsidis, no trigaran a despertar l’hostilitat del Fons Monetari Internacional.

Ens trobem davant un alçament global, nascut en societats fartes de pobresa, opressió i menyspreu, i difícil de neutralitzar perquè ni està ideologitzat ni sotmès a una doctrina política o religiosa determinada, per molt que la propaganda occidental i els propis Estats àrabs atiïn la por a l’islamisme, el gran "dolent" de la nostra era. Per això, ni els règims que es postulen com independents d’EE UU i Israel, com el sirià o el sudanès, estan salvats del contagi. D’antuvi, tots, ‘moderats’ i ‘radicals’ segueixen cenyint-se al guió opressiu de costum. I a Tunísia i Egipte, si de cas, ni esmentar-los.

Article extret del núm. 144 de la revista Diagonal