sábado, 9 de abril de 2011

Fa 80 anys Alfonso XIII se'n va anar a Roma. On anirà Felipe de Borbón?

Joan Tardà DIVENDRES, 8.4.2011. 17:49 H

El pecat original de la monarquia borbònica a l’Estat espanyol postfranquista no radica només en el fet que Juan Carlos de Borbón hagués jurat els Principios Fundamentales del Movimiento i  hagués col•laborat activament amb la Dictadura (cal recordar la seva complicitat activa, per exemple, en l’acte celebrat l’octubre de 1975 a Madrid en copresidir  d’adhesió a Franco després de l’afusellament de Juan Paredes Manot “Txiqui” (i quatre ciutadans més antifeixistes el setembre d’aquell mateix any). El veritable pecat original rau en la covardia de la institució per no exigir que fos la ciutadania qui a través d’un referèndum optés per la institució patrocinada pel Dictador o el règim constitucional republicà abatut per la violència militar. Ni aleshores ho reclamaren ni, al llarg dels darrers trenta anys, han fet un mínim gest de reconeixement d’aquesta màcula que sempre els perseguirà com a impostors de la democràcia.

D’aquí que, poques hores abans de commemorar el 80è aniversari d’aquelles eleccions municipals del dia 12 d’abril que comportaren la proclamació de la República i el consegüent exili d'Alfons XIII, còmplice també del dictador Primo de Rivera, convingui recordar d’on vénen els Borbons d’avui i, sobretot, on són.

El pla de transició dinàstic preveu que el fill del Cap d’Estat, el ciutadà Felipe de Borbón, pugui aparèixer davant de la ciutadania plenament alliberat, desempallegat i redimit del pecat original. De fet, l’operació “neteja” fa anys que s’està aplicant com a producte de la conxorxa de silencis i d’obstruccions  al control parlamentari de la Casa Reial per part dels partits polítics espanyols i catalans majoritaris, gràcies també a la indolència d’una bona part de la intel•lectualitat i, finalment, a partir de la col•laboració dels mitjans de comunicació i de l'elit periodistes i opinadors que han creat escola en els darrers trenta anys,  retribuïts per contribuir a  crear el discurs  del “juancarlismo” com a sinònim  d'un imaginari de garanties per al sistema democràtic.

No obstant, els temps han canviat. Avui per avui, el règim monàrquic a l’Estat espanyol és un gegant  de Festa Major, de cartró, una institució situada,  per raons d'adn inherents a la insttitució, fora de la modernitat, feta per a l'exhibició, que sols pot oferir-se al mercat com a empresa de màrqueting publicitari de l’Estat.

Això sí, sense cap mena de legitimitat. Per la qual cosa, Felipe de Borbón, que ha estat educat com un burgès complagut, a qui ni tan sols podran empeltar-li cap mena d'èpica com al pare, si no és capaç de  fer el que el seu pare no ha fet,  tot reclamant que sigui la ciutadania qui decideixi legitimar-lo, ho tindrà pelut.  Si no ho fa, tard o d’hora, la història li demanarà comptes. El seu besavi, Alfons XIII, ben segur que mai no hagués  pensat d'haver d’acabar a Roma. “Torres més altes han caigut”, que deia la meva àvia!