En bona mesura, el cop d’estat franquista a Barcelona fracassa gràcies a la lluita de la població civil, a la Guàrdia d’Assalt i al posicionament determinant de la Guàrdia Civil fent costat a la legalitat republicana. A partir del 19 de juliol, doncs, algunes organitzacions polítiques i sindicals disposen d’armes que, malauradament, no només seran usades al front.
Portem deu mesos de guerra i de col•lectivitzacions. La Generalitat està dirigida per una mena de coalició de republicans, de comunistes i de llibertaris. De fet, tant al Govern de Catalunya com al de la República espanyola hi ha ministres anarquistes catalans. Un cas únic en el món.
Ens trobem amb una Catalunya de facto sobirana, atès que, des de l’inici de la guerra, ha hagut d’afrontar –com en tants altres moments de la història– la nova situació d’emergència tota sola. Aquesta Catalunya gestiona els recursos i assumeix competències tan cabdals com les finances (control de les sucursals del Banc d’Espanya, de les delegacions d’Hisenda, de la banca privada, de les institucions d’estalvi i de les companyies d’assegurances), l’ordre públic, la indústria de guerra o l’emissió de moneda i el control del canvi. Mentre, en el nou marc bèl•lic, el poder de l’Estat i el Govern de la República espanyola s’han anat desintegrant. Però l’Executiu espanyol no està disposat a tolerar aquestes quotes d’autogovern.
Aquest és el context en què, a partir del 3 de maig i durant una setmana, els carrers de Barcelona són l’escenari d’enfrontaments armats. D’una banda, hi trobem, fonamentalment, l’entramat politicoinstitucional d’ERC, del PSUC, d’Estat Català i de la UGT; i, de l’altra, les forces revolucionàries de la CNT-FAI i del POUM.
El Govern de la República espanyola aprofitarà la conjuntura per eliminar els anarquistes i, alhora, recuperar les funcions de Govern que ha perdut al Principat, sobretot a partir del nou trasllat del Govern de la República a la capital catalana (octubre del 1937).
Així, la República espanyola rendibilitzarà la crisi institucional catalana per liquidar les milícies populars (l’expressió de les fórmules tradicionals de mobilització militar catalanes) i per reinstaurar el monopoli de la violència estatal. D’aquesta manera, el Govern espanyol arrabassa tantes competències a Catalunya que, de fet, resulta difícil saber si la Generalitat acaba tenint alguna funció efectiva.
Com tantes altres vegades, mentre els catalans s'enfronten per qüestions tàctiques, l’Estat espanyol s’assegura el control del poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada