lunes, 25 de julio de 2011

La Gran Recessió i el salari mínim

Vicenç Navarro - Consell Científic d'ATTAC. / 24 juliol 2011 |


El major problema que existeix avui en l'economia mundial és la insuficient demanda de béns i serveis que estimulin el creixement econòmic i la producció d'ocupació. Això queda clar en els països capitalistes desenvolupats, en què la Gran Recessió sembla eternitzar-se, i això a causa, en part, a les polítiques de retallades de despesa pública, inclòs la despesa pública social, que està deprimint encara més la demanda domèstica i, amb això, retardant la recuperació econòmica. En realitat, en alguns d'aquests països, com en els països de la perifèria de l'Eurozona (Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda), aquestes polítiques de retallades de despesa pública i reducció dels salaris estan causant un retrocés i un descens de la seva riquesa, amb estancament, o fins i tot reducció, del seu PIB.
Però l'escassetat de la demanda domèstica és també un problema greu als països emergents, tal com prova la seva dependència de les seves exportacions com a manera de sortir de la crisi i aconseguir la seva recuperació econòmica. Les seves economies orientades a les exportacions són un indicador clar que no tenen una demanda domèstica que pugui esdevenir el motor de les seves economies. I aquí està el problema.
Quina podria ser la solució al problema de la insuficient demanda de béns i serveis avui al món? Una solució proposada per Thomas I. Palley, economista que gaudeix de gran credibilitat en els cercles progressistes dels EUA (com ara sindicats i moviments socials), així com organismes internacionals (com l'Organització Internacional del Treball, OIT), és establir el salari mínim a nivell internacional global. L'experiència acumulada amb el salari mínim en els països que l'han instituït, és que afecta positivament el nivell salarial de la majoria dels treballadors, i no només dels que reben salaris baixos. Així, als EUA, el salari mínim té un impacte immediat en augmentar els salaris de les dues decils inferiors dels salaris, i (encara que en menor mesura) de les altres dues decils per sobre de les dues decils salarials més baixes.
Tal salari mínim no hauria de ser, naturalment, una quantitat fixa per a tots els països. Seria una quantitat definida per la seva distància a la mitjana salarial de cada país. No es permetria cap salari per sota del 60% de la mitjana salarial (la mitjana salarial és la que té la meitat dels salaris per sobre i l'altra meitat per sota) en aquell país o en aquella regió. Naturalment que els països podrien modificar per incrementar-si així ho desitgés. Però no se li permetria baixar-lo.
Una conseqüència d'aquesta mesura seria l'augment de la productivitat. De nou, és àmpliament conegut que una economia de baixos salaris determina una economia de baixa productivitat. L'empresari no invertirà en el lloc de treball, augmentant la seva productivitat, si té abundant mà d'obra a la seva disposició. Si ha de pagar salaris alts, haurà d'invertir més en aquests llocs de treball de manera que la productivitat augmenti.No és, com constantment s'accentua, que l'economia d'escassa productivitat determini baixos salaris. És precisament al revés, els baixos salaris determinen una economia de baixa productivitat. Per això una manera d'estimular l'increment de la productivitat sigui l'augment dels salaris a base de generalitzar l'aplicació del salari mínim a nivell mundial.
Aquesta proposta és d'especial interès i la seva aplicació té gran rellevància per als països de la Unió Europea i de l'Eurozona que estan enmig d'una Gran Recessió, a causa d'un dèficit de demanda, resultat, en part, de la disminució de la capacitat adquisitiva de la població treballadora, en haver disminuït les rendes del treball com a percentatge de les rendes nacionals. Seria important que les forces progressistes a la Unió Europea (tant sindicats europeus, com partits i moviment socials) fessin seva aquesta proposta.
Una darrera observació. Una observació que apareix freqüentment en els mitjans de més difusió del país és que les esquerres no tenen idees sobre com sortir de la crisi. Aquesta observació es repeteix constantment i deliberadament per marginar i discriminar les esquerres. És cert que la majoria de les esquerres governants han abandonat l'ideari progressista, adaptant-se ràpidament al pensament neoliberal. Però aquella observació és injusta quan s'inclou a les esquerres a l'esquerra de les governants, ja que hi ha un ampli ventall de propostes alternatives a les que s'estan aplicant pels governs, alternatives que són raonables, factibles i populars. El fet que no tinguin molta visibilitat mediàtica no vol dir que no existeixin (com es repeteix insistentment en un intent de descrèdit i marginació), sinó que no es publiquen, comenten o debaten en els majors mitjans. Aconsello als que realitzen tals observacions que llegeixin, a més dels mitjans de difusió i persuasió dominants, la premsa de mitjans alternatius, incloses les publicacions en la xarxa, que mostren major creativitat i vivacitat que la majoria de mitjans de major difusió, que es limiten, en la seva major part, a la reproducció de la saviesa convencional.
També pot interessar ...

Font: attac.es