divendres, 15 de juliol del 2011

L'euro a la UCI

nuevatribuna.es | Carlos Berzosa | Actualitzat 14 juliol 2011 - 18:37 h.

Foto Wikipedia
L'euro es troba necessitat de tractament urgent a la unitat de cures intensives. Després d'aquests cures pot sortir sa, o amb seqüeles de no ser el que va ser, o bé morir. La crisi econòmica ha posat al descobert totes les debilitats de l'euro, que alguns havíem ja manifestat quan s'estava gestant, i sobretot quan es va crear. Recordo molt bé l'eufòria que es va desencadenar amb la seva posada en marxa, com si aquell procés ens anés a buscar als europeus un major benestar i una millora de la productivitat que fes a les nostres mercaderies competir amb èxit en el mercat mundial. Davant aquella propaganda tan apologètica, llançada pels poders polítics, econòmics, i mitjans de comunicació, jo em mantenia amb cert escepticisme.
No és que estigués en contra de crear una moneda única, la qual cosa em semblava necessari per avançar en el procés d'integració europeu, sinó que diferia en el fons de com es posava en marxa la unió monetària, sense cap suport d'un poder polític de la Unió Europea (UE), deixant tota la gestió i la seva defensa en mans del Banc Central Europeu (BCE). La idea principal que es manejava era la necessitat de donar autonomia al BCE perquè aquest actués en funció de criteris econòmics i no estigués sotmès als interessos i desitjos dels polítics. Se li encomanava al BCE el control de la inflació com un objectiu primordial.
Es mantenia el principi que aquest BCE havia de fundar-i regir sobre les bases del que havia estat el Banc Central alemany (Bundesbank), que es posava com a exemple d'autonomia enfront del poder polític. No obstant això, com ha assenyalat amb encert John Eatwell a "La política econòmica a la Unió Europea", (Una nova política social i econòmica per a Europa, Editorial Sistema, 1997): "El Bundesbank té, per constitució, el deure de donar suport a la "política econòmica general" del Govern Federal. I, per descomptat, el Bundesbank es troba amb un Canceller Federal i un ministre d'Economia que gaudeixen de la legitimitat d'haver estat elegits. La història recent de la política econòmica alemanya, en particular la història del seu reunificació, confirma l'autoritat del govern federal en relació amb el Bundesbank ".
Ara bé, com continua dient el mateix Eatwell: "Mentre la constitució del BCE requereix igualment que el Banc doni suport a la política econòmica general de la Unió Europea, no hi ha autoritat política comparable que formuli, realitzi, o fins i tot, coordini la política econòmica a escala de la Unió. Certament, no hi ha cap institució amb legitimitat electoral que pugui proporcionar un equivalent fiscal i polític del BCE ". Aquest és indubtable el principal punt feble de la moneda única, i que és un símptoma d'una UE que no ha estat capaç de dotar-se d'institucions polítiques sòlides per avançar en una integració que no sigui només un mercat, una moneda, sinó també política i social.
Aquesta debilitat de les institucions polítiques, i que en conseqüència provoca el fet que no hi ha una política fiscal europea, va ser objecte d'una conferència que vaig impartir al Club Segle XXI, el novembre de 2003, i que es troba publicada per aquesta institució.Allà mantenia la necessitat d'avançar en una política fiscal europea, si es volia tenir una UE on el progrés en la unificació dels mercats fora compensat amb polítiques fiscals, que, d'una banda, igualessin les condicions de pagar tributs entre els ciutadans pertanyents a la Unió, i l'altra, a través de la despesa, es realitzaran polítiques que impulsessin la igualtat de drets i oportunitats, i mecanismes de transferències de rendes de les regions més riques a les més pobres. Sense una política fiscal europea no es poden corregir les grans diferències en la desigualtat que es dóna entre països i regions de la UE. Un altre dels grans inconvenients a què s'enfronta la moneda única, un espai econòmic molt desigual i sense mecanismes compensatoris més enllà de la insuficiència dels fons estructurals.
Res d'això s'ha fet en aquests anys, i el que succeeix ara és el resultat de la forma en com s'està edificant aquesta UE, a favor dels grans interessos econòmics i financers de les multinacionals i grans bancs, i d'esquena als drets de ciutadania, trencant la història recent del que s'ha anomenat espai social europeu.
En el procés de gestació de l'euro ja s'havia establert el Pacte d'Estabilitat, amb uns indicadors macroeconòmics que havia necessàriament de complir per part dels països que desitjaven ser a la primera fase d'entrada en vigor de l'euro. Les polítiques d'austeritat es van posar en marxa en aquells anys previs i amb això s'estava generant un creixement menor en els països de l'eurozona davant d'altres àrees de l'economia mundial. Aquestes polítiques que eren bàsicament de rigor pressupostari van tenir els seus costos que es van manifestar llavors i que s'han reflectit amb posterioritat.
El Pacte d'Estabilitat condicionar les polítiques fiscals a les polítiques monetàries. Un element de discrepància va ser, per tant, per la meva part com el d'altres analistes, el camí, que al nostre entendre, s'havia seguit per aconseguir la moneda única. Un camí clarament inadequat per aconseguir una UE forta econòmicament, però alhora capaç de mantenir la cohesió social, que s'havia aconseguit en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, encara que amb diferències notables entre països. El rigor pressupostari introduït va ser el començament del debilitament de l'estat de benestar que tenien la majoria dels països de la UE.
L'hegemonia de les polítiques monetàries sobre altres actuacions de política econòmica no és sinó el reflex del que estava passant en l'economia mundial des dels anys vuitanta del segle XX fins als nostres dies: L'auge de les finances i el seu predomini sobre l'economia real. La UE està responent a aquesta ortodòxia econòmica que es va establir en el decenni dels vuitanta del segle passat i que encara sobreviu, tot i la crisi. Ara es paguen els errors comesos en anys recents i els vicis d'origen que estan en la creació de l'euro i del BCE. Els savis creadors de l'euro no havien previst que passaria amb la possibilitat que es donés una crisi econòmica. En qualsevol altra professió això hagués requerit responsabilitats, però en economia no. Els mateixos que van fer el que van fer són els que ara ens diuen el que cal fer. Així per descomptat l'euro no surt de l'UCI, i l'economia real no es recupera.

Potser també us pot interessar:

Font:  nuevatribuna.es

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada