Alejandro Nadal - Consell Científic d'ATTAC / 24 juliol 2011 |
Els titulars sobre deute sobirà i cessació de pagaments a Europa abunden en aquests dies. I sembla que són l'eco del que va passar amb la crisi del deute a Amèrica Llatina dels anys vuitanta.Aquest episodi va desembocar en el que es va anomenar la dècada perduda en la regió, però en realitat, el menyscapte a Llatinoamèrica ha perdurat més enllà d'aquell decenni tràgic. El calvari per als ciutadans d'Amèrica Llatina és una lliçó que a la Unió Europea no pot ignorar.
Igual que en diversos països d'Europa, el sobre-endeutament a la regió llatinoamericana es va acompanyar de la voracitat i irresponsabilitat del sector financer internacional. Durant la segona meitat dels anys setanta, els bancs de les economies desenvolupades van enfrontar la necessitat de reciclar els recursos a través de préstecs imprudents a la recerca de guanys ràpids. Els països amb una major base de recursos naturals van ser els més buscats.
Ahir com avui, cap dels organismes internacionals encarregats de supervisar el sistema financer internacional va veure venir la crisi. El Fons Monetari Internacional no es va adonar que l'estancament en l'economia mundial, el sobre-endeutament i el ràpid deteriorament en els termes d'intercanvi eren una combinació explosiva. Qualsevol augment en les taxes d'interès podia ser el detonant d'una brutal explosió.En l'àmbit nacional, les autoritats econòmiques tampoc van estar a l'altura de la seva missió. Tots els bancs centrals i ministeris d'hisenda a la regió es van sorprendre quan Mèxic va anunciar la seva incapacitat de pagament a l'agost de 1982.
Per descomptat, quan va esclatar la crisi els bancs creditors van demanar l'ajuda dels organismes financers internacionals i dels seus governs. L'FMI va imposar els primers paquets d'austeritat en la regió, retallant la despesa pública i augmentant la pressió fiscal sobre els segments més desprotegits de la població. Molt aviat es va fer evident que el creixement econòmic es congelava i que l'ocupació i la recaptació es desplomaven.La crisi es va aprofundir en un cercle viciós. És el mateix que es veu venir a Grècia, però els creditors i els tecnòcrates del Banc Central Europeu no deixen anar presa.
Després de 10 anys en l'estancament, era clar que el deute dels països de la regió mai seria pagada i que seria necessari dur a terme una cosa que els bancs creditors, co-responsables de la crisi, s'havien negat a discutir des del principi . Igual que en les negociacions sobre la crisi a Grècia, la paraula reestructuració era fins 1989 un vocable prohibit.
El pla Brady va ser cuinat per l'ex secretari del Tresor Nicolás Brady per reestructurar el deute dels països llatinoamericans, permetre'ls el retorn als mercats financers i, suposadament, reprendre el seu creixement.L'esquema estava basat en un programa de retallades en el principal, ampliació de terminis de pagament i en alguns casos reduccions en les taxes d'interès.
Els bons Brady consistien en títols de recompra del deute comercial prèviament adquirida, ja fos al mateix temps amb nous calendaris de terminis o amb un descompte. Estaven relacionats amb bons cupó zero del Tresor nord-americà, la qual cosa introduïa la denominació en dòlars, el que al seu torn proporcionava un sentiment de garantia addicional i permetia allargar el termini de venciment. Mèxic, tan a prop del nucli imperial, novament va pagar el cost d'iniciació i ser el primer país en emetre bons Brady (uns 42 mil milions de dòlars el 1990).
Per forçar la mà als creditors va ser necessari atorgar alguna cosa a canvi. Aquesta vegada, l'aval va consistir en l'acceptació dels mandats del Consens de Washington. Així, els primers ajustos imposats pel FMI van cedir el seu lloc a la consolidació de les reformes estructurals ia una modificació profunda del model econòmic i social. El que al principi de la crisi era un acord temporal es va fer permanent. El neoliberalisme va imposar la més pesada hipoteca sobre la regió, una herència odiosa per les següents generacions.
Davant la probabilitat d'un cessament de pagaments per part de Grècia ja es parla de reestructuració (encara que el Tresor nord-americà manté la seva oposició activa a causa de la gran exposició que tenen els bancs d'aquest país en la crisi europea). També es discuteixen plans perquè el Banc Central Europeu emeti uns eurobons que podrien tenir un paper anàleg al dels bons Brady. De qualsevol manera, és segur que el primer que es buscarà serà una reestructuració suau, amb treus marginals i extensió moderada de terminis de venciment. A canvi, la política macroeconòmica ha subordinar-se a les necessitats del capital financer.
En aquests dies, quan bona part d'Europa s'aboca al mirall, potser pugui veure la cara d'Amèrica Llatina. La imposició d'un règim macroeconòmic d'austeritat només portarà a les economies de la regió a l'aprofundiment de la recessió i la crisi.
També pot interessar ...
- Un pas endavant o un salt en el buit de l'Eurogrup?
- Si jo fos Zapatero ...
- Qüestió d'alternatives
- I si ataquem nosaltres als mercats?
- Por i especulació en l'Eurozona: Itàlia s'abona a l'ajust neoliberal
- Reconstruir el desmantellament
- Les incerteses de l'estiu
- Enfrontar-se a la crisi del deute a Europa
- Els mercats, financers per descomptat
- L'hora dels "pobles"
Font: attac.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada