Pot la independència solucionar tots els problemes de Catalunya?
Soc independentista, això no és cap secret ni em descobreixo ara, en aquest assumpte sempre he parlat molt clar. Només cal que llegeixin els meus articles i podran saber que defenso en aquest assumpte. La relació de Catalunya amb Espanya ha estat un fracàs. Nosaltres, com a poble, tenim una personalitat cultural molt forta, ho demostra el fet que malgrat que ens hagin vençut militarment i ens hagin bombardejat unes quantes vegades – per a gaudi i excitació de Peces-Barba -, que ens hagin volgut imposar amb les lleis i les baionetes un sentiment que ens és totalment aliè, l'espanyolisme, i nosaltres que no em passat per l'adreçador com ells esperaven. Quasi quatre segles fa que ho intenten i no ho aconsegueixen.
El centralisme va fracassar malgrat que el van apuntalar amb les baionetes. I es van treure del barret el conill del sistema autonòmic, que podia haver estat una bona idea si s'hagués desenvolupat correctament, però no fan més que aprovar-lo i un senyor amb tricorni, pistola i bigoti els fica l'ai al cor i aigualeixen el sistema autonòmic fins a convertir-lo en una cosa inoperant. Cal dir que només a Catalunya, Euskadi i Galícia s'ho creien, la resta això d'un sistema de governs descentralitzats i parlaments que legislin, no magatzems de mòmies, no s'ho creien, els sonava tan rar com si els haguessin parlat de vida a Alfa Centauri.
L'Espanya de les autonomies va fracassar perquè a Espanya no hi ha gaires autonomistes que s'ho creguin de debò fora de Catalunya, Euskadi, Galícia i algun lloc més, però en general un autonomista a Espanya és tan rar “com un home honest al Parlament”, segons paraules de l'almirall Nelson. I si rars són els autonomistes els federalistes espanyols són tan rars com els gamusins.
El Partit Popular és un partit centralista, el PSOE és jacobí, i UPYD és recentralitzador. Aprofitant la crisi alguns a l'Altiplà proposen que les Comunitats Autònomes retornin a l'Estat la gestió d'Educació i Sanitat, això si, aquells que sent del partit que ho proposa i governa en una Comunitat Autònoma no veig que retornin aquestes dues competències.
Encara no he respost la pregunta deveu estar pensant. En aquests moments entre un 8 i un 12% del nostre PIB es perd. Un dels temors de molts catalans és que la independència suposaria que els espanyols farien boicot als nostres productes. Aquest boicot està estimat en un 4%. Cal dir, que a Espanya ja han organitzat alguns boicots contra els nostres productes i això que en paraules seves “som Espanya”, per tant és evident que si sent part d'Espanya a més de perdre d'un 8 a un 12% del nostre PIB ens fan boicot, crec que la independència és més rendible, amb el boicot només perdríem un 4% del nostre PIB i aquesta pèrdua es pot recuperar venent en altres mercats, el que és evident que no recuperarem mai són els entre 16800 i 21600 milions d'euros que anualment volen cap a les Espanyes i no tornen mai més si Catalunya continua sent part d'aquest Estat.
Espanya mai ha assumit com una riquesa la seva varietat cultural i lingüística, Olivares els va deixar marcat a foc al seu cervell castellà que havien de reduir a tots els pobles de les Espanyes a les lleis i costums de Castella. I han provat moltes vegades de complir amb aquest gran dogma del nacionalisme castellà/espanyol. A la Península es parla castellà, català, aranès, asturià, aragonès, euskera, gallec i portuguès. És evident que ni el castellà ni el portuguès corren cap perill, tenen darrera diversos Estats. Segons el mapa de llengües de la UNESCO el català no està en perill, té una població bastant més nombrosa que la parla que moltes altres llengües que tenen un Estat que la defensi, el català però només és oficial a Andorra, no ho és a cap dels altres tres Estats, i algun d'ells ni en reconeix la seva existència. Espanya ha realitzat polítiques amb un clar propòsit d'anar fent desaparèixer totes les llengües per substituir-les pel castellà, i això ha significat que algunes d'aquestes llengües estiguin al límit de l'extinció, sense que ni en els propis territoris en què es parla sigui reconeguda. L'aragonès, per exemple, és una llengua que si continua existint és perquè hi ha gent que la vol conservar però enfront té un govern autonòmic que no la reconeix. Van provar de redactar una llei de llengües però va trobar-se amb la covarda posició dels socialistes aragonesos i la frontal oposició de PP i PAR. El PP va redactar un document en què negava l'existència tant del català com de l'aragonès, això si, en el mateix document es venia dir que s'havien d'anorrear, és a dir, que en el fons reconeixen que totes dues llengües existeix.
El Partit Popular manté una croada contra el català, molts articles recorreguts de l'Estatut de 2006 feien referència a la llengua catalana, i el PP també va recórrer aquells articles que feien referència a la llengua catalana de diverses lleis aprovades pel Parlament, per exemple la llei del cinema o la de consum. A Catalunya no oblidem que també tenim la llengua aranesa que segons el nostre Estatut té el mateix estatut d'oficialitat que el català. I això al PP tampoc li agrada. Personalment crec que l'aranès hauria de tenir una major protecció de les nostres institucions degut a la seva precària situació, però el fet que els ciutadans d'Aran puguin comunicar-se en aranès amb les institucions i que aquestes hagin de respondre en aranès és un avenç. Aquest dret a Espanya no està reconegut, pels funcionaris espanyols el català és una llengua “extraña y curiosa”. A l'Altiplà castellà aquesta dèria nostra de parlar en aquesta “extraña y curiosa” llengua no ho acaben d'entendre. Amb tot l'esforç que ells han fet per fer-nos parlar la “lengua del Imperio” i nosaltres parlant la nostra llengua indígena, i el que és més greu, segons ells, ensenyem el català als nostres fills, i no els deixem pixar si no ho fan en català, segons Isabel Sansebastián. Tampoc entenen que vulguem llibres o cinema en català, o televisió, ràdio i diaris en català, no conceben aquesta possibilitat en els seus caparronets castellans.
He parlat de raons polítiques, històriques, econòmiques i culturals. Hi hauria moltes altres raons per voler la independència, també n'hi ha de personals encara que segurament algú les podria compartir. És evident que els espanyols tenen molts prejudicis contra nosaltres, no nego que nosaltres també tinguem prejudicis contra ells. No recordo ara qui era que deia que calia fer pedagogia als espanyols, fer-los que ens coneguin, és un error, no podem ensenyar a qui no vol ni pot aprendre. No vull pensar que la incapacitat dels castellans per entendre que si parlem català no és per fotre'ls té causes genètiques, probablement és cultural, els castellans històricament s'han cregut escollits per la providència divina per a convertir en castellans als que no ho són, és evident que no ho han aconseguit. Alguna cosa dins del seu caparronet els impedeix assumir que hi hagi gent que no vulgui ser castellana, no ho conceben. Reconec que si nosaltres hem sobreviscut com a poble amb una llengua pròpia és perquè som tant o més obstinats que ells, clar que hi ha una diferència, nosaltres no pretenem convertir en catalans als nostres veïns però tampoc ser reduïts a la condició de castellans.
Fixeu-vos que ells parlen de “reduir-nos” a les lleis i els costums de Castella, estan reconeixent la seva inferioritat?.
José Patiño en un Informe sobre las expropiacions de la Ciutadella deia l'any 1715 dels catalans “...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo tan criminal como el no discurrírsele pena condigna...".
El mateix Patiño en un document titulat “Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña" deia que “en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."
El fiscal del Consejo de Castilla va tramitar “la instrucción secreta” als corregidores del Principado de Catalunya el 1716 dient-los que “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" "..pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalnes es tenaz, altivo
y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". “Con la sola diferencia que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín."
El 1755 el Decret de Visita del provincial dels escolapis deia “Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán".
Ni el teatre aconseguia lliurar-se de lleis i decrets que tenien el clar propòsit de fer desaparèixer el català, sembla que totes les lleis, decrets i pràctiques dels governants espanyols al llarg del segle XVIII no havien aconseguit acabar amb la llengua i van considerar que calia aprovar noves lleis i normes. L'any 1801 va aprovar-se a Madrid les Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte: "En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma Castellano".
El governador civil de Lleida va escriure: “Confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las consciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas". No ens volien deixar ni pregar en català a Déu.
La premsa espanyola no ha canviat gaire, de vegades fins i tot les paraules semblen les mateixes. Llegiu aquest fragment de 1905 de La Correspondencia Militar que semblava enfurismat amb nosaltres. “Hay que hacer saber a los catalanes , de una vez para siempre, que no valen más que los demás habitantes de España y que si en determinadas cosas sobresalen las provincias catalanas, de las que no lo son, se lo deben a éstas últimas". Ens deixen viure a condició que els demanem disculpes per estar vius.
L'any 1906 “Ejército y Armada” publicava aquest text, el text destil•la un odi contra els catalans que fa por, Fixin-se, diu que "hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”. Estan reconeixent que per ser espanyol primer s'ha de ser castellà. Si qui va escriure aquest text és un exemple d'algú que “es condueix com un espanyol” a mi que no em busquin. El text continua dient que “el soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra". Doncs si els militars espanyols eren els que ens havien d'educar i convertir-nos en això que ells diuen diria que coneixent els militars espanyols de l'època no veig com s'ho farien perquè ells eren uns borratxos, tarats mentals, illetrats i mal educats.
La Correspondencia Militar continuava el 1907 en la seva línia, referint-se al “problema catalán” deien que “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". Aquest text és d'un any després dels fets del Cu-cut quan un grup de militars espanyols van assaltar les redaccions del Cu-cut i de la Veu de Catalunya i ho van destrossar tot perquè no els va fer cap gràcia un acudit ni l'opinió que aquests mitjans tenien dels militars espanyols als quals titllaven de borratxos, ineptes, estúpids i algunes coses més. Aquests militars em recorden als islamistes que van atacar la redacció del setmanari francès Charlie Hebdo.
El nacionalisme espanyol té uns intel•lectuals als quals quan se'ls treu el vernís d'intel•lectual només queda el nacionalista espanyol que potser no actua com els troglodites uniformats que van assaltar el Cu-cut o els que amenacen amb cops d'Estat si s'aprova un Estatut i que alguns escriuen molt bé, però els surt la burrera espanyolista i diuen coses com que “Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano". Aquestes van ser unes declaracions al diari El Mundo – no estic segur de si és la mateixa capçalera que ara dirigeix Pedrojeta Ramírez, el nom, però, coincideix – de Miguel de Unamuno. Que un intel•lectual comenci titllant de dialecte la llengua catalana em sembla que diu molt poc de la seva intel•lectualitat.
Ni la pobre i innocent sardana es lliurava dels odis dels troglodites espanyolistes. En aquest cas el governador civil de Barcelona, el general Losada, era la norma, posar un militar en el càrrec de governador civil especialment en aquelles províncies “desafines”, va publicar una circular l'any 1927 contra la sardana “la Santa Espina”. Només un malalt mental com aquest general podia dir que “habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor". La meva àvia que va viure a l'època va explicar-me que van arribar a l'extrem que les autoritats enviaven les forces de l'ordre a esbatussar sardanistes. El dictador Primo de Rivera tenia un odi visceral contra qualsevol manifestació catalanista entre les que estaven incloses la llengua i les sardanes. Avui ens pot semblar que una cosa així era impossible però malauradament les coses funcionaven així.
Tampoc ens lliurem del paternalisme estúpid d'aquesta gentussa espanyolista. Juan Llarch en “Catalunya i la nacionalidad espanyola” de 1927 deia que “obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas". Als curts de gambals com Juan Llarch algú li hauria d'haver fet un favor paternal donant-li amb un pal al cap, a veure si el cervell se li posava a lloc.
Ramiro Ledesma adverteix que "si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro". I que és “lo otro”?.
El nacionalisme espanyol veu com un insult que no haguem desaparegut com a poble, som una nosa per l'expansionisme castellà i el 1934 Onésimo Redondo deia que “Castilla siente de cerca el placer anticipado de su próxima revancha. Vemos en peligro cierto nuestro pueblo, nuestra alma, nuestro país. Ya es imposible prolongar el letargo. Castilla se levantará y con ella toda España; porque España quiere vivir sabrá demostrar en momentos definitivos que toda ella es Castellana". I com he dit, nosaltres feiem nosa a aquest propòsit. Redondo parla del plaer de la revenja. Aparentment el fet de la nostra existència ja suposa per a ells una derrota, malgrat que ens derrotessin el 1714 el fet de seguir existint per a ells converteix aquella victòria en una derrota.
Si Redondo era un feixista ara anem a un presumpte demòcrata espanyol, Manuel Azaña, recentment recordat per un altre presumpte demòcrata espanyol, Peces-Barba: "Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."
Queipo de Llano, típic militar espanyol de l'època, és a dir, borratxo, violent i tarat mental li agradava arengar als seus des de la ràdio, arengues ben remullades en alcohol i desvaris que li feien dir: "Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar". A Queipo el van enterrar a la basílica de la Macarena, diuen que el dia que el van enterrar va produir-se un terratrémol a Sevilla perquè la terra no volia a aquest personatge.
Si hi ha un diari que s'ha destacat en el seu odi contra Catalunya aquest ha estat el monarquicofalangista ABC, ha tingut a grans columnistes que han destacat en escopir tot el seu verí anticatalà, i aquesta ha estat una línia editorial que està incorporada en l'ADN d'aquest pamflet espanyolista: “Yo recuerdo en mis viajes por América la idea que se tiene de Cataluña. En América, en general, dividen a los españoles en tres clases: una, los vascos (...) el resto...sin distinción...gallegos, y, por último, otra clase distinta: la de los catalanes, a los que juzgan como una raza de hebreos, porque se valen de los mismos procedimientos que realizan los hebreos en todas las naciones del Globo" (ABC, 26-XI-1936). Aquest article ens titlla de jueus, tampoc serà la primera vegada que se'ns acusa de jueus, i a mi no em molesta, m'ofendria més que em titllessin d'espanyol.
La Falange, una organització feixista espanyola creada imitant la parafernàlia i la ideologia feixista italiana i nazi alemanya encara que amb els elements propis de la mentalitat espanyola. José Antonio Giménez Arnau, cap del servei de propaganda d'aquesta gentussa va advertir-nos: “Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España". Quina dèria amb matar-nos, dessolar el país, fer-nos desaparèixer del mapa, o convertir-nos en espanyols, realment totes aquestes possibilitats em semblen terribles, especialment la última.
Un altre d'aquests troglodites que ens volia passar per l'adreçador i que deixa anar unes quantes perles. El Tebib Arrumi va escriure a l'Heraldo de Aragón l'any 1939: "Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oido a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".
És evident que quan un pensament com el nacionalisme espanyol mostra un odi tan ferotge contra un poble, en aquest cas els catalans, fins el punt de parlar d'exterminar-nos físicament estem parlant d'un racisme semblant a l'antisemitisme. I cal afegir que en molts casos als catalans se'ns ha qualificat de ser els jueus d'Espanya, cosa que no em molesta gens ni mica.
"Catalán, judío y renegado,pagarás los daños que has causado.
Arriba escuadras, a vencer,
Que en España empieza a amanecer.". Versió del Cara al Sol cantada durant la Batalla de l´Ebre. 1938. Aquests ens tornen a titllar de jueus, sembla una altra fixació dels nacionalistes espanyols.
El governador militar Aymat va dir el 1939: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!”. Per sort, el sol no pertany als espanyols.
I tornem a l'ABC i als seus arguments absurds, això no ha canviat, segurament perquè aquest diari es dirigeix a nacionalistes espanyols i ni els columnistes són llumeneres ni els lectors d'aquest diari serien capaços d'entendre frases gaire complexes. Generalment quan es fa referència al nas i a la raça està fent-se referència a la condició de jueu i l'ABC amb la seva habitual lògica argumental va arribar a la conclusió que Companys era jueu: "A Companys sólo hay que verle la nariz para saber de qué raza es". El president Companys va ser assassinat pels militars feixistes espanyols que van implantar un règim totalitari del qual el diari ABC segueix sent un gran defensor.
Un cop dit tot això estic segur que la independència solucionaria alguns dels nostres problemes, per exemple el que ens representa haver de formar part d'un Estat que realment en té una profunda animadversió i que rar és el dia que algun mitjà de comunicació no deixa ben clar que som una nosa. Han fracassat intentant convertir-nos en allò que són ells, per sort, qualsevol cosa és preferible abans que ser espanyol..
Ara, amb el seu permís vaig a mirar-me el nas.
El centralisme va fracassar malgrat que el van apuntalar amb les baionetes. I es van treure del barret el conill del sistema autonòmic, que podia haver estat una bona idea si s'hagués desenvolupat correctament, però no fan més que aprovar-lo i un senyor amb tricorni, pistola i bigoti els fica l'ai al cor i aigualeixen el sistema autonòmic fins a convertir-lo en una cosa inoperant. Cal dir que només a Catalunya, Euskadi i Galícia s'ho creien, la resta això d'un sistema de governs descentralitzats i parlaments que legislin, no magatzems de mòmies, no s'ho creien, els sonava tan rar com si els haguessin parlat de vida a Alfa Centauri.
L'Espanya de les autonomies va fracassar perquè a Espanya no hi ha gaires autonomistes que s'ho creguin de debò fora de Catalunya, Euskadi, Galícia i algun lloc més, però en general un autonomista a Espanya és tan rar “com un home honest al Parlament”, segons paraules de l'almirall Nelson. I si rars són els autonomistes els federalistes espanyols són tan rars com els gamusins.
El Partit Popular és un partit centralista, el PSOE és jacobí, i UPYD és recentralitzador. Aprofitant la crisi alguns a l'Altiplà proposen que les Comunitats Autònomes retornin a l'Estat la gestió d'Educació i Sanitat, això si, aquells que sent del partit que ho proposa i governa en una Comunitat Autònoma no veig que retornin aquestes dues competències.
Encara no he respost la pregunta deveu estar pensant. En aquests moments entre un 8 i un 12% del nostre PIB es perd. Un dels temors de molts catalans és que la independència suposaria que els espanyols farien boicot als nostres productes. Aquest boicot està estimat en un 4%. Cal dir, que a Espanya ja han organitzat alguns boicots contra els nostres productes i això que en paraules seves “som Espanya”, per tant és evident que si sent part d'Espanya a més de perdre d'un 8 a un 12% del nostre PIB ens fan boicot, crec que la independència és més rendible, amb el boicot només perdríem un 4% del nostre PIB i aquesta pèrdua es pot recuperar venent en altres mercats, el que és evident que no recuperarem mai són els entre 16800 i 21600 milions d'euros que anualment volen cap a les Espanyes i no tornen mai més si Catalunya continua sent part d'aquest Estat.
Espanya mai ha assumit com una riquesa la seva varietat cultural i lingüística, Olivares els va deixar marcat a foc al seu cervell castellà que havien de reduir a tots els pobles de les Espanyes a les lleis i costums de Castella. I han provat moltes vegades de complir amb aquest gran dogma del nacionalisme castellà/espanyol. A la Península es parla castellà, català, aranès, asturià, aragonès, euskera, gallec i portuguès. És evident que ni el castellà ni el portuguès corren cap perill, tenen darrera diversos Estats. Segons el mapa de llengües de la UNESCO el català no està en perill, té una població bastant més nombrosa que la parla que moltes altres llengües que tenen un Estat que la defensi, el català però només és oficial a Andorra, no ho és a cap dels altres tres Estats, i algun d'ells ni en reconeix la seva existència. Espanya ha realitzat polítiques amb un clar propòsit d'anar fent desaparèixer totes les llengües per substituir-les pel castellà, i això ha significat que algunes d'aquestes llengües estiguin al límit de l'extinció, sense que ni en els propis territoris en què es parla sigui reconeguda. L'aragonès, per exemple, és una llengua que si continua existint és perquè hi ha gent que la vol conservar però enfront té un govern autonòmic que no la reconeix. Van provar de redactar una llei de llengües però va trobar-se amb la covarda posició dels socialistes aragonesos i la frontal oposició de PP i PAR. El PP va redactar un document en què negava l'existència tant del català com de l'aragonès, això si, en el mateix document es venia dir que s'havien d'anorrear, és a dir, que en el fons reconeixen que totes dues llengües existeix.
El Partit Popular manté una croada contra el català, molts articles recorreguts de l'Estatut de 2006 feien referència a la llengua catalana, i el PP també va recórrer aquells articles que feien referència a la llengua catalana de diverses lleis aprovades pel Parlament, per exemple la llei del cinema o la de consum. A Catalunya no oblidem que també tenim la llengua aranesa que segons el nostre Estatut té el mateix estatut d'oficialitat que el català. I això al PP tampoc li agrada. Personalment crec que l'aranès hauria de tenir una major protecció de les nostres institucions degut a la seva precària situació, però el fet que els ciutadans d'Aran puguin comunicar-se en aranès amb les institucions i que aquestes hagin de respondre en aranès és un avenç. Aquest dret a Espanya no està reconegut, pels funcionaris espanyols el català és una llengua “extraña y curiosa”. A l'Altiplà castellà aquesta dèria nostra de parlar en aquesta “extraña y curiosa” llengua no ho acaben d'entendre. Amb tot l'esforç que ells han fet per fer-nos parlar la “lengua del Imperio” i nosaltres parlant la nostra llengua indígena, i el que és més greu, segons ells, ensenyem el català als nostres fills, i no els deixem pixar si no ho fan en català, segons Isabel Sansebastián. Tampoc entenen que vulguem llibres o cinema en català, o televisió, ràdio i diaris en català, no conceben aquesta possibilitat en els seus caparronets castellans.
He parlat de raons polítiques, històriques, econòmiques i culturals. Hi hauria moltes altres raons per voler la independència, també n'hi ha de personals encara que segurament algú les podria compartir. És evident que els espanyols tenen molts prejudicis contra nosaltres, no nego que nosaltres també tinguem prejudicis contra ells. No recordo ara qui era que deia que calia fer pedagogia als espanyols, fer-los que ens coneguin, és un error, no podem ensenyar a qui no vol ni pot aprendre. No vull pensar que la incapacitat dels castellans per entendre que si parlem català no és per fotre'ls té causes genètiques, probablement és cultural, els castellans històricament s'han cregut escollits per la providència divina per a convertir en castellans als que no ho són, és evident que no ho han aconseguit. Alguna cosa dins del seu caparronet els impedeix assumir que hi hagi gent que no vulgui ser castellana, no ho conceben. Reconec que si nosaltres hem sobreviscut com a poble amb una llengua pròpia és perquè som tant o més obstinats que ells, clar que hi ha una diferència, nosaltres no pretenem convertir en catalans als nostres veïns però tampoc ser reduïts a la condició de castellans.
Fixeu-vos que ells parlen de “reduir-nos” a les lleis i els costums de Castella, estan reconeixent la seva inferioritat?.
José Patiño en un Informe sobre las expropiacions de la Ciutadella deia l'any 1715 dels catalans “...es bien notoria la obstinación y barbaridad de este pueblo tan criminal como el no discurrírsele pena condigna...".
El mateix Patiño en un document titulat “Consulta del Consejo de Castilla sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña" deia que “en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."
El fiscal del Consejo de Castilla va tramitar “la instrucción secreta” als corregidores del Principado de Catalunya el 1716 dient-los que “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" "..pero como a cada nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer al arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalnes es tenaz, altivo
y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre el castellano instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". “Con la sola diferencia que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín."
El 1755 el Decret de Visita del provincial dels escolapis deia “Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán".
Ni el teatre aconseguia lliurar-se de lleis i decrets que tenien el clar propòsit de fer desaparèixer el català, sembla que totes les lleis, decrets i pràctiques dels governants espanyols al llarg del segle XVIII no havien aconseguit acabar amb la llengua i van considerar que calia aprovar noves lleis i normes. L'any 1801 va aprovar-se a Madrid les Instrucciones para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte: "En ningún teatro de España se podrán representar, cantar ni bailar piezas que no sean en idioma Castellano".
El governador civil de Lleida va escriure: “Confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las consciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas". No ens volien deixar ni pregar en català a Déu.
La premsa espanyola no ha canviat gaire, de vegades fins i tot les paraules semblen les mateixes. Llegiu aquest fragment de 1905 de La Correspondencia Militar que semblava enfurismat amb nosaltres. “Hay que hacer saber a los catalanes , de una vez para siempre, que no valen más que los demás habitantes de España y que si en determinadas cosas sobresalen las provincias catalanas, de las que no lo son, se lo deben a éstas últimas". Ens deixen viure a condició que els demanem disculpes per estar vius.
L'any 1906 “Ejército y Armada” publicava aquest text, el text destil•la un odi contra els catalans que fa por, Fixin-se, diu que "hay que castellanizar a Cataluña... Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español, y esto de grado o por fuerza”. Estan reconeixent que per ser espanyol primer s'ha de ser castellà. Si qui va escriure aquest text és un exemple d'algú que “es condueix com un espanyol” a mi que no em busquin. El text continua dient que “el soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra". Doncs si els militars espanyols eren els que ens havien d'educar i convertir-nos en això que ells diuen diria que coneixent els militars espanyols de l'època no veig com s'ho farien perquè ells eren uns borratxos, tarats mentals, illetrats i mal educats.
La Correspondencia Militar continuava el 1907 en la seva línia, referint-se al “problema catalán” deien que “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". Aquest text és d'un any després dels fets del Cu-cut quan un grup de militars espanyols van assaltar les redaccions del Cu-cut i de la Veu de Catalunya i ho van destrossar tot perquè no els va fer cap gràcia un acudit ni l'opinió que aquests mitjans tenien dels militars espanyols als quals titllaven de borratxos, ineptes, estúpids i algunes coses més. Aquests militars em recorden als islamistes que van atacar la redacció del setmanari francès Charlie Hebdo.
El nacionalisme espanyol té uns intel•lectuals als quals quan se'ls treu el vernís d'intel•lectual només queda el nacionalista espanyol que potser no actua com els troglodites uniformats que van assaltar el Cu-cut o els que amenacen amb cops d'Estat si s'aprova un Estatut i que alguns escriuen molt bé, però els surt la burrera espanyolista i diuen coses com que “Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano". Aquestes van ser unes declaracions al diari El Mundo – no estic segur de si és la mateixa capçalera que ara dirigeix Pedrojeta Ramírez, el nom, però, coincideix – de Miguel de Unamuno. Que un intel•lectual comenci titllant de dialecte la llengua catalana em sembla que diu molt poc de la seva intel•lectualitat.
Ni la pobre i innocent sardana es lliurava dels odis dels troglodites espanyolistes. En aquest cas el governador civil de Barcelona, el general Losada, era la norma, posar un militar en el càrrec de governador civil especialment en aquelles províncies “desafines”, va publicar una circular l'any 1927 contra la sardana “la Santa Espina”. Només un malalt mental com aquest general podia dir que “habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor". La meva àvia que va viure a l'època va explicar-me que van arribar a l'extrem que les autoritats enviaven les forces de l'ordre a esbatussar sardanistes. El dictador Primo de Rivera tenia un odi visceral contra qualsevol manifestació catalanista entre les que estaven incloses la llengua i les sardanes. Avui ens pot semblar que una cosa així era impossible però malauradament les coses funcionaven així.
Tampoc ens lliurem del paternalisme estúpid d'aquesta gentussa espanyolista. Juan Llarch en “Catalunya i la nacionalidad espanyola” de 1927 deia que “obligar a usar el castellano a Cataluña es hacerle un favor paternal, como lo es obligar a un niño corto de vista y revoltoso, a ponerse unas gafas". Als curts de gambals com Juan Llarch algú li hauria d'haver fet un favor paternal donant-li amb un pal al cap, a veure si el cervell se li posava a lloc.
Ramiro Ledesma adverteix que "si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos..., lo otro". I que és “lo otro”?.
El nacionalisme espanyol veu com un insult que no haguem desaparegut com a poble, som una nosa per l'expansionisme castellà i el 1934 Onésimo Redondo deia que “Castilla siente de cerca el placer anticipado de su próxima revancha. Vemos en peligro cierto nuestro pueblo, nuestra alma, nuestro país. Ya es imposible prolongar el letargo. Castilla se levantará y con ella toda España; porque España quiere vivir sabrá demostrar en momentos definitivos que toda ella es Castellana". I com he dit, nosaltres feiem nosa a aquest propòsit. Redondo parla del plaer de la revenja. Aparentment el fet de la nostra existència ja suposa per a ells una derrota, malgrat que ens derrotessin el 1714 el fet de seguir existint per a ells converteix aquella victòria en una derrota.
Si Redondo era un feixista ara anem a un presumpte demòcrata espanyol, Manuel Azaña, recentment recordat per un altre presumpte demòcrata espanyol, Peces-Barba: "Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos."
Queipo de Llano, típic militar espanyol de l'època, és a dir, borratxo, violent i tarat mental li agradava arengar als seus des de la ràdio, arengues ben remullades en alcohol i desvaris que li feien dir: "Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar". A Queipo el van enterrar a la basílica de la Macarena, diuen que el dia que el van enterrar va produir-se un terratrémol a Sevilla perquè la terra no volia a aquest personatge.
Si hi ha un diari que s'ha destacat en el seu odi contra Catalunya aquest ha estat el monarquicofalangista ABC, ha tingut a grans columnistes que han destacat en escopir tot el seu verí anticatalà, i aquesta ha estat una línia editorial que està incorporada en l'ADN d'aquest pamflet espanyolista: “Yo recuerdo en mis viajes por América la idea que se tiene de Cataluña. En América, en general, dividen a los españoles en tres clases: una, los vascos (...) el resto...sin distinción...gallegos, y, por último, otra clase distinta: la de los catalanes, a los que juzgan como una raza de hebreos, porque se valen de los mismos procedimientos que realizan los hebreos en todas las naciones del Globo" (ABC, 26-XI-1936). Aquest article ens titlla de jueus, tampoc serà la primera vegada que se'ns acusa de jueus, i a mi no em molesta, m'ofendria més que em titllessin d'espanyol.
La Falange, una organització feixista espanyola creada imitant la parafernàlia i la ideologia feixista italiana i nazi alemanya encara que amb els elements propis de la mentalitat espanyola. José Antonio Giménez Arnau, cap del servei de propaganda d'aquesta gentussa va advertir-nos: “Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España". Quina dèria amb matar-nos, dessolar el país, fer-nos desaparèixer del mapa, o convertir-nos en espanyols, realment totes aquestes possibilitats em semblen terribles, especialment la última.
Un altre d'aquests troglodites que ens volia passar per l'adreçador i que deixa anar unes quantes perles. El Tebib Arrumi va escriure a l'Heraldo de Aragón l'any 1939: "Yo lo llevaba fijo en mi mente el día 26 cuando con las tropas de Juan Bautista me metía en el Tibidabo, en Pedralbes. No quería hacerme ilusiones. Están vencidos y soportarán, porque son gente despierta, su derrota y nuestro triunfo; pero...¿convencidos?...ah! eso ya es más difícil . Quizás imposible. Barcelona seguirá siendo el garbanzo negro de la olla nacional. Por lo menos durante un par de generaciones. Al enjuiciar así el problema catalán del presente y el porvenir, no era ciertamente de los más pesimistas. Yo he oido a más de una persona de claro juicio y temple sereno propugnar la conveniencia de un castigo bíblico (Sodoma, Gomorra) para purificar la ciudad roja, la sede del anarquismo y separatismo , y como único remedio para extirpar esos dos cánceres, señalar el termocauterio destructor implacable".
És evident que quan un pensament com el nacionalisme espanyol mostra un odi tan ferotge contra un poble, en aquest cas els catalans, fins el punt de parlar d'exterminar-nos físicament estem parlant d'un racisme semblant a l'antisemitisme. I cal afegir que en molts casos als catalans se'ns ha qualificat de ser els jueus d'Espanya, cosa que no em molesta gens ni mica.
"Catalán, judío y renegado,pagarás los daños que has causado.
Arriba escuadras, a vencer,
Que en España empieza a amanecer.". Versió del Cara al Sol cantada durant la Batalla de l´Ebre. 1938. Aquests ens tornen a titllar de jueus, sembla una altra fixació dels nacionalistes espanyols.
El governador militar Aymat va dir el 1939: “¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!”. Per sort, el sol no pertany als espanyols.
I tornem a l'ABC i als seus arguments absurds, això no ha canviat, segurament perquè aquest diari es dirigeix a nacionalistes espanyols i ni els columnistes són llumeneres ni els lectors d'aquest diari serien capaços d'entendre frases gaire complexes. Generalment quan es fa referència al nas i a la raça està fent-se referència a la condició de jueu i l'ABC amb la seva habitual lògica argumental va arribar a la conclusió que Companys era jueu: "A Companys sólo hay que verle la nariz para saber de qué raza es". El president Companys va ser assassinat pels militars feixistes espanyols que van implantar un règim totalitari del qual el diari ABC segueix sent un gran defensor.
Un cop dit tot això estic segur que la independència solucionaria alguns dels nostres problemes, per exemple el que ens representa haver de formar part d'un Estat que realment en té una profunda animadversió i que rar és el dia que algun mitjà de comunicació no deixa ben clar que som una nosa. Han fracassat intentant convertir-nos en allò que són ells, per sort, qualsevol cosa és preferible abans que ser espanyol..
Ara, amb el seu permís vaig a mirar-me el nas.
ETIQUETES. catalanofobia, catalunya,espanya, nacionalisme espanyol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada