viernes, 18 de noviembre de 2011

Recordant a Azaña amb la mirada posada en Rajoy


Pedro Luis Angosto | / nuevatribuna.es | Actualitzat 13 novembre 2011 - 12:35 h.

A Jean Pierre Amalric i als que segueixen guardant la nostra memòria en terres franceses.
El 3 de novembre de 1940, expulsat del seu país pels bàrbars, moria a Montauban Manuel Azaña, un home bo, un intel · lectual irrepetible i un polític que va voler, des de la raó, convertir Espanya en un país educat, modern, just i lliure. Azaña mai va ser el representant del proletariat, tampoc de la burgesia tradicional, va ser només un demòcrata il · lustrat amb una capacitat fabulosa per entendre i posar en marxa les reformes necessàries per treure Espanya del secular endarreriment en què la mantenien les oligarquies parasitàries. Gairebé res!
La seva tasca reformadora al capdavant del Govern-només va estar dos anys en el poder-va ser tan decidida com abrupta: Pensava que educant al poble fins a fer amo del seu destí i desarmant pacíficament a les rovellades oligarquies que tenien encallat el país, la dreta del nou règim democràtic republicà seria ell i el seu partit, o, com a molt, Alcalá Zamora i Miguel Maura. La resta, pensava, eren vestigis patètics de l'antic règim.
Durant els primers dies de novembre, convidat per l'Associació "Presence Manuel Azaña" al congrés internacional que cada any recorda al President de la II República espanyola, he recorregut els carrers de Tolosa i Montauban, i he dormit a l'habitació contigua a aquella en què va morir, defensat pel Govern mexicà i pels refugiats espanyols dels que des d'Espanya i Alemanya volien seu cap per exhibir com a gran trofeu, l'home que va emprendre la colossal tasca de regenerar d'una vegada per totes la vida política del seu país . He vist amb els meus propis ulls els ulls bells, vius i alegres dels qui, gairebé sense armes, es van jugar la vida per la nostra llibertat; he vist, amb intensa emoció, com fora d'Espanya, a l'altre costat dels Pirineus, a la regió de Migdia-Pyrennées, un meravellós i nodrit grup d'exiliats, els seus fills, els seus néts, acompanyats per molts francesos de cor gairebé tan gran com el seu enteniment, conserven viva, any rere any, la memòria de l'home més representatiu de la II República espanyola i la memòria de tots els que van lluitar, per primera vegada, contra el feixisme internacional.
Allà, a Montauban, la conservació i divulgació de la memòria i l'obra d'Azaña, de la nostra memòria robada, ocultada, silenciada, formigonada, mereix l'esforç ímprobe d'investigadors, polítics i ciutadans de totes les classes que cuiden amb tota la delicadesa del món el llegat, l'herència vital i l'exemple ètic que Espanya no ha volgut aprendre. Allà, a Montauban, on els espanyols van seguir combatent en primera fila al nazisme, no hi ha rètols que recordin les "glòries" miserables de cap feixista, en qualsevol lloc, en una església-són de l'Estat-, en una cantonada, en un portal , apareixen centenars de plaques que reviuen per a l'eternitat els noms dels herois de la Resistència, del maquis, d'aquells homes que a Espanya segueixen enterrats a les cunetes i en els descampats, d'aquests homes a qui els neofranquistes segueixen trucant assassins i en França, malgrat "le petit Sarkozy", tenen la Legió d'Honor i gaudeixen del respecte i l'admiració ciutadana. I és que, malgrat haver intentat enganyar-nos tant durant tant de temps, els herois de la resistència francesa es van criar en les trinxeres de l'antifeixisme espanyol, el maquis francès i el maquis espanyol van ser la mateixa cosa. Allà herois, aquí dolents.
Passejant pels carrers roses de Montauban, parlant amb els organitzadors dels Col · loquis Manuel Azaña-que no reben ni un sol euro de l'Estat espanyol i se celebren gràcies a la voluntat incansable d'un grup de persones presidides per un home extraordinari: Jean Pierre Amalric - vaig tenir notícies de les últimes dades de l'enquesta elaborada pel CIS, a pocs metres de la tomba on hi ha les restes de Manuel Azaña, aquesta enquesta que, com tantes altres, atorga una àmplia majoria absoluta al Partit Popular d'Espanya i Julivert, un partit dirigit per neofranquistes, pels hereus d'aquells ignorants infames que van obligar a Manuel Azaña ja centenars de milers d'espanyols a morir lluny de la terra que els va veure néixer ia la que van defensar fins a l'extenuació, o viure-hi castrat el pensament, anul · lada la voluntat, prohibida la llibertat, pel terror. Després, sense cap sorpresa, he llegit que el polític més valorat d'Espanya és una senyora amb la mateixa capacitat intel · lectual, humana i política que, per exemple, Manolo el del Bombo. És el que passa quan un país sencer es permet el luxe de maleir els seus mestres, menysprear o ignorar els seus millors homes, a aquells que serveixen per modelar excelsa l'esperit d'un poble.
Després, davant la tomba humil del gran home, acompanyat pels incansables custodis de la seva memòria i de centenars de persones sense nom per l'oblit impost, al costat del Comandant Robert, emocionat, amb dolor en "els collons de l'ànima" davant la perspectiva que s'obre per al meu país amb el més que possible retorn al passat, però, també, amb l'esperança perenne en un futur millor, pensant que som capaços de construir un món millor, sense explotadors ni explotats, sense financers ni altre tipus de malvats , sense senyors ni criats, sense mites, sense llegendes, sense brams troglodites, he pensat en un meravellós discurs d'Azaña que em permeto, amb el seu permís, transcriure succintament:
"Una de les meves angoixes personals més profundes-deia Azaña el 1933 - durant aquests dos anys i mig de govern, angoixes s'intensifica i agreujades en els moments de major dificultat, venia de posar-me a considerar si tot allò que nosaltres estàvem fent en compliment d'un deure, no per acció graciosa, si tot el que el país espanyol estava realitzant i esperant, si tota aquesta etapa de govern, no seria, al cap ia la fi, més que un de tants illots com de tant en tant han aparegut a la política d'Espanya i després han quedat envoltats per tot l'onatge de les baixes passions, de les misèries nacionals i de la decadència pública, per quedar com un record en la història espanyola, al qual han tornat els ulls amb tristesa els successors d'aquells que van iniciar una regeneració ... Això m'ha angoixat profundament, i en dies negres i de desesperació gairebé, m'he preguntat si, davant el futur que se'ns oferia, davant el que veia més a prop de mi, davant el perill que jo sentia latent sota els meus mans, no estaríem representant una vegada més aquest drama de la regeneració impossible de la vida política espanyola ".
Sembla que no aprenem i que els habitants de la Pell de Brau, volen tornar el poder als qui sempre el van tenir. No n'hi ha prou la història quan no hi ha interès en conèixer-la, no n'hi ha prou que es veu quan es mira a una altra banda, no n'hi ha prou l'experiència quan es detesta la memòria, no n'hi ha prou la raó quan tot s'espera de la superstició.Assistim, doncs, lobotomizado el pensament lliure pels mitjans, els bruts, la superstició i el costum, a la tornada al passat. Ningú va saber d'Azaña, per això avui és possible que un home com Rajoy pugui arribar a governar contra el poble però amb els vots del poble. Encara estem a temps d'evitar-.
Altres articles de Pedro Luis Angosto