La resolució de les Nacions Unides per a l'inici d'un procés de prohibició de les armes nuclears es va acordar amb 123 vots a favor, 38 en contra (Espanya va ser un d’ells) i 16 abstencions. Encara avui hi ha més de 15.000 caps nuclears al món, dels quals aquests dos estats posseeixen més del 90%.
Les banderes dels països membres de l'Organització del Tractat de l'Atlántico Nord (OTAN) onegen a la seu de l'OTAN a Brussel·les. EFE
El 27 d’octubre l’Assemblea General de les Nacions Unides ha aprovat una resolució per iniciar negociacions el 2017 amb l’objectiu d’aconseguir un tractat de prohibició de les armes nuclears. A la resolució, l’Assemblea General decideix celebrar el proper mes de març una conferència a l’ONU per negociar un instrument jurídicament vinculant que prohibeixi les armes nuclears i que porti a la seva total destrucció; i anima a tots els estats a participar-hi. La resolució es va acordar amb 123 vots a favor, 38 en contra (Espanya va ser un d’ells) i 16 abstencions.
Hores abans el Parlament Europeu havia aprovat una resolució en el mateix sentit, invitant els estats membres a què participin constructivament en les negociacions d’un tractat de prohibició d’armes nuclears.
Dues bones notícies, evidentment. No surten pas del no-res, sinó que són conseqüència d’un llarg procés iniciat molts anys enrere.
Ja arran dels bombardejos nord-americans sobre Hiroshima i Nagasaki, la societat civil es va mobilitzar perquè mai més s’utilitzessin les armes nuclears. Aquesta mobilització es va mantenir durant tota la Guerra Freda. La dissolució de l’URSS i l’acabament de la Guerra Freda van fer creure que s’iniciaria un procés de desarmament important i el moviment antinuclear va perdre empenta. Però malgrat els diversos acords bilaterals (entre els EUA i Rússia) de reducció d’armament nuclear, encara avui hi ha més de 15.000 caps nuclears al món, dels quals aquests dos estats posseeixen més del 90%. Els darrers anys diverses campanyes internacionals, liderades per la societat civil, han reclamat la posada en marxa d’un procés que desemboqui en un tractat de prohibició i eliminació de les armes nuclears. Les iniciatives en aquesta direcció han arribat a les màximes institucions. Així, l’Assemblea General de l’ONU, de forma reiterada, ha demanat l’eliminació de les armes nuclears. Per exemple, ja en la resolució 64/55 de 2009 exhortava els estats a iniciar urgentment converses, amb l’objectiu d’arribar a una convenció de prohibició de les armes nuclears.
Paral·lelament, diverses trobades internacionals (Oslo 2013, Mèxic i Viena 2014) van avaluar els efectes humanitaris de les armes nuclears i han contribuït amb força a conscienciar de la necessitat urgent de prohibir les armes nuclears. De la conferència de Viena en va sortir el compromís ( Humanitarian Pledge), per part d’un grup d’estats, de promoure mesures efectives per resoldre el buit legal relatiu a la prohibició i eliminació de l'armament nuclear.
Les armes nuclears , malgrat la seva enorme capacitat de destrucció, són les úniques armes de destrucció massiva que no tenen un tractat de prohibició. Les armes biològiques i les químiques en tenen des de fa anys. Estudis recentsindiquen que l’explosió de menys de l’u per cent de l’arsenal nuclear mundial en aglomeracions urbanes podria provocar una modificació del clima a escala planetària que podria abocar a la fam a més de 2.000 milions de persones.
És molt interessant fer una ullada a la votació de la resolució de Nacions Unides a què ens referíem a l’inici de l’article. Han votat a favor de la resolució una bona part dels estats membres. Pràcticament la majoria dels països africans, d’Amèrica llatina, del Sud-est d’Àsia i del Pacífic. Alhora són els països que conformen les grans àrees que s’han autodeclarat Zones Lliures d’Armes Nuclears. Entre els vots afirmatius n’hi ha un parell de remarcables: l’Iran i Corea del Nord. De les setze abstencions destaquem les de Xina, Índia i Pakistan, estats nuclearment armats.
La posició de les exrepúbliques soviètiques no ha estat uniforme: algunes han votat a favor de la resolució i d’altres s’han abstingut.
Han votat en contra de la resolució tots els estats de l’OTAN amb l’única excepció de Països Baixos, que s’ha abstingut. També hi han votat en contra Rússia, Israel i aquells estats que pretenen entrar a l’OTAN i/o a la UE (Bosnia i Herzegovina, Montenegro i Sèrbia). Completen la llista d’estats que s’han oposat a la resolució aquells que tenen acords de protecció nuclear amb els EUA, això és Japó i Corea del Sud. Com a curiositat, Andorra , el nostre petit veí, també ha votat en contra.
No tots els estats nuclears han votat en contra de la resolució. La Xina, l’Índia i el Pakistan s’han abstingut i Corea del Nord ha votat a favor. La resta d’estats nuclears, Israel, Gran Bretanya, França, els EUA i Rússia, han votat en contra. Els quatre últims justifiquen el seu vot negatiu adduint que una iniciativa d’aquest tipus afebliria els mecanismes existents de desarmament i el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un argument fal·laç ja que, per exemple, a la darrera reunió de revisió del TNP (2015) van ser els EUA, Gran Bretanya i Canadà els qui van impedir un acord per impulsar decididament el desarmament nuclear. En la justificació del vot negatiu a la resolució de l’ONU afegeixen, per més escarni, que “un esforç per prohibir les armes nuclears tindria consistència si tots els estats nuclears estiguessin disposats a participar-hi”. Però precisament ells són estats nuclears i precisament ells rebutgen la iniciativa. La decisió de participar-hi o no és exclusivament seva. La resta d’estats nuclears, Xina, l’Índia, Pakistan i Corea del Nord, no s’han oposat a la iniciativa.
Pel que fa als estats no nuclears de l’OTAN, la immensa majoria ha emès un vot negatiu, justificat en una explicació conjunta basada en arguments similars als dels estats nuclears. En definitiva, segueixen la consigna de l’OTAN que, a la seva cimera de 2010, va afirmar que la seva capacitat nuclear continua sent un dels pilars de la seva estratègia de defensa. Exactament igual a l’estratègia de defensa dels EUA.
El vot negatiu de l’Estat espanyol obeeix al seu seguidisme com a estat membre de l’OTAN. Una raó més, doncs, per rebutjar la permanència del nostre país a l’Aliança Atlàntica.
Hem dit ja que hi hagué 38 vots en contra de la resolució. Doncs bé, 27 corresponen a estats membres de l’OTAN, 25 dels quals són europeus. La resta prové de països amb forts interessos i vincles (militars o econòmics) amb els EUA (Japó, Corea del Sud, Austràlia, ...). Podem concloure que l’OTAN presenta un front comú en contra del desig àmpliament compartit d’eliminar l’arsenal nuclear.
D’altra banda, els 25 països europeus esmentats han adoptat una posició contrària a la de l’Europarlament, condicionats per la seva pertinença a l’OTAN. Tanmateix, si Països Baixos pot trencar la disciplina de vot, també ho pot fer la resta, inclòs l’Estat espanyol. Els nostres governants prenen decisions completament allunyades de la voluntat de la ciutadania (l’any 2008, el 76% de la població mundial estava a favor d’un tractat de prohibició de les armes nuclears). Els nostres governants, doncs, han triat la consigna de l’OTAN enlloc de la recomanació del Parlament europeu i de l’opinió dels ciutadans. Han triat l’alternativa equivocada i ho hem de denunciar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada