martes, 16 de noviembre de 2010

'Ni independentistes, ni de dretes és un lema de precampanya que, sortosament, hem deixat enrere'


Montserrat Tura número dos del PSC per la demarcació de Barcelona.


Després de dues legislatures governant amb ERC, el PSC ha centrat bona part dels seus missatges de precampanya i campanya electoral en carregar contra l'independentisme. Una bona mostra és la campanya 'Ni independentistes, ni de dretes' que encara és present en moltes cartelleres del país. Tot i això, la número dos del PSC i cara visible de l'anomenat sector catalanista del PSC, Montserrat Tura, renega d'aquesta frase en una entrevista a directe!cat on afirma que és un lema de precampanya que 'sortosament' ha quedat enrere. Tura nega rotundament que PP i PSOE siguin el mateix i defensa la via d'avançar cap a cotes de més autogovern, sempre que sigui des de la legalitat. 'La propera estació és tot l’Estatut de 2006, però no és l'última estació', conclou.
DIMARTS, 16.11.2010. 05:00 H
S'identifica Montserrat Tura com el referent del sector catalanista del PSC. El proper dilluns té un acte a Granollers amb Felipe González, està actuant de contrapès, portar Felipe González a fer un míting és defensar el projecte d'Espanya federal que proposa el PSC?

No hi tinc cap problema. La majoria d’acords congressuals que va fer el PSOE quan Felipe González era el president del govern parlaven més de l’Espanya federal que ara. Parlaven més de l’Espanya federal als 80 del el que es parla en aquests moments el PSOE actual. D’altra banda, nosaltres no tenim inconvenient en dir que tenim un referent ideològic a l’Estat. I no només a l’Estat, sinó també a Europa i el món, que és la socialdemocràcia i el socialisme democràtic. Amb alguns partits hi coincidim més que amb altres, sense cap mena de dubte. Però no sempre compartim temes de model d’estat. Els socialistes francesos no són tampoc gens descentralitzadors.

Ha dit tampoc.
Bé. Però el procés de descentralització que ha viscut Espanya és insuficient per Catalunya, però per França seria la revolució. No? els socialdemòcrates alemanys ho són més, però hi ha coses que nosaltres no els estem donant valor aquí, com ara la nostra capacitat legislativa en dret civil. No som en el punt on voldríem arribar, però tampoc desmereixem el que han suposat aquests 30 anys de democràcia i de descentralització d’un estat que era militarista i que el discurs del PP, si l’escolteu, vol intentar retornar al centralisme reaccionari.

Zapatero, però, va afirmar després de la sentència de l'Estatut que el procés de desplegament de l'Estat de les autonomies s'havia acabat.
Estem absolutament en contra de la recentralització reaccionària. No estem a a favor de l’autonomisme uniformador. I sí estem a favor de l’esperit de la Constitució, quan es diu que hi ha regions i nacionalitats, que vols dir que hi ha realitats polítiques diferents. Entenem que aquestes realitats polítiques diferents són nacions històriques. En el cas de Catalunya, el nostre dret històric diferenciat de les altres és la tradició jurídica, que és el que diu l’article 5è de l’estatut del 2006.

La Generalitat ha emès bons per finançar-se. Un dels grans punts de campanya és Artur Mas plantejant el concert econòmic. Per què Catalunya no ha de tenir concert econòmic?
Doncs perquè en les disposicions finals de la constitució parla de les comunitats forals, i les comú forals són País Basc i Navarra, que tenen concert econòmic des del 1878, després de la tercera guerra carlina.

I perquè històricament no n’hem tingut mai vol dir que no ho podem demanar?
No, la nostra fórmula d’arribar-hi és a través de sistemes similars. La proposta socialista de corresponsabilitat fiscal. És a dir, què ingressa l’estat? IRPF, IVA i impostos especials. Vam començar amb un 25 de l’IRPF, i en aquests moments estem en un 50 de l’IRPF, 50 de l’IVA i 58 d’impostos especials. I en el futur podem estar en un 70, 75 o 80, fins que creiem que l’altre pertany a competències de l’estat. Podem aconseguir la corresponsabilitat fiscal fins arribar a un punt que pugui acostar-se al concert. Però no podem reclamar-lo com a dret històric, perquè mai l’hem tingut i això és una evidència de la història, no me l’invento jo.

Planteja un discurs d'anar més enllà, cap a on?
La propera estació és tot l’Estatut de 2006, però no és l'última estació.

Quin pes i quina representativitat té el sector catalanista dins del PSC?
Jo no crec en les organitzacions monolítiques on tothom qui en forma part pensa el mateix. Em faria por estar en un partit així. Per tant, hi ha matisos dins el PSC, però l’important és que des de la seva creació ha pogut mantenir la seva vessant de la defensa de la justícia social i de la defensa de les llibertats de Catalunya i no ha trencat la unitat civil del poble de Catalunya.

Això ho exemplifica el president Montilla?
Sí, en certa manera. El president Montilla hi ha hagut moments en què ha fet discursos molt valents de defensa de Catalunya i els seus interessos, i destaco el discurs del dia en què es coneix la sentència de Constitucional i també el discurs que fa en un ple monogràfic arran de la sentencia de l’Estatut… Però la democràcia es basa en el principi de la legalitat. La grandesa de la democràcia és que lleis canvien lleis. Per tant, si tens una Constitució que no t’agrada pots fer-ne una altra t’agradi més. Ara, l’únic inconvenient és que has d’aconseguir la majoria necessària per fer-ho. Hem de ser capaços de sumar esforços, amb el PSOE, amb els partits nacionalistes. Hem de treballar tots nosaltres per treure base al PP.

El PSC pot córrer el risc que, pel seu vincle amb el PSOE, el votant català pugui creure que el seu vot serà més útil a mans de CiU que amb els seus diputats a Madrid pot condicionar l'aprovació o no d'uns pressupostos?
Si un pensa que la política és això, xantatge, en comptes de les conviccions i els principis… CiU diu que li és igual el PP que el PSOE, i jo no ho diré mai, això. És més, jo quan dic que vull un grup propi dels diputats catalans, dic immediatament que no investirem mai un president del PP.

Per tant admet que un grup propi té més força?
No té més força, té veu pròpia. Al final les sumes i els restes són les que són. I només en el cas que votéssim amb el PP, hauria de ser una cosa que fos beneficiosa per Catalunya i que no m’imagino. Jo no estic gens d’acord amb aquells que diuen que el PP i el PSOE són el mateix. No ho són ni que només sigui ni per l’estrat social que pretenen representar.

No són PP i PSOE el mateix quant a les llibertats nacionals de Catalunya?
No. I per entendre aquesta negativa ens hem de remuntar al canvi que va fer el PP quan José Maria Aznar va aconseguir la majoria absoluta del congrés l’any 2000 i es va col·locar en unes posicions d’extrema dreta. Aquest gir dels populars -amb 12 milions de votants al darrere- va condicionar tota la política espanyola durant vuit anys i va obligar a que tot el panorama polític espanyol es mogués cap unes posicions que no són les que a mi m'agraden. Jo estic en contra del centralisme reaccionari que esgrimeix el PP alhora que tampoc m’agraden les tesis d’un sector del PSOE que planteja una uniformitat autonòmica. Crec que la Constitució diu ben clar que en el si de l’Estat Espanyol hi conviuen realitats polítiques diferents.

A vostè li seria igual pactar amb ERC o amb CiU si es donessin les circumstàncies post electorals?
No vull fer ara hipòtesis de pactes després del 28 de novembre, però considero que el que hem de recuperar tots plegats és una lleialtat institucional en els grans temes de país com són la sortida de la crisi, el combat contra l’atur o el sostre de l’Estatut. En aquests casos hauríem de treballar més conjuntament amb aquests dos partits, la ciutadania ens ho agrairia molt.

Les enquestes parlen d’un retrocés electoral del PSC en els propers comicis. Si finalment es confirmen els pronòstics, a què s’haurà d’atribuir aquesta davallada?
La raó l’hem de buscar en primer lloc la crisi econòmica internacional que ens ha caigut. Els ciutadans viuen actualment amb més dificultats que fa tres anys, i la tendència generalitzada és culpar el govern d’aquesta situació i ja no només a Catalunya. Prova d’això és la pèrdua de suports que han patit els partits de govern que han anat a les urnes com Angela Merkel a Alemanya o Gordon Brown Anglaterra. Quan abans hi havia eleccions, la gent estava eufòrica, ara no. L’estat d’ànims està molt baix i això es transmet. En segon lloc un dels problemes que hem tingut aquesta legislatura ha estat amb la incapacitat del tripartit per comunicar-se amb la ciutadania. Hi ha hagut un progressiu distanciament entre les persones que ostentem la representativitat dels ciutadans i el poble, i és per aquest motiu que jo intento sempre anar en busca de la realitat.

Analitzant el vot socialista de les passades eleccions al Parlament, s'hi reflexa una davallada del votant catalanista que combregava amb les idees de Pasqual Maragall, sobretot a les comarques centrals. Té ara vostè la tasca de recuperar aquest votant?
Faig el que puc! Em mostro tal com sóc, explico el que penso i difonc que l’esperit de Pasqual Maragall no ha mort. El PSC ha estat quatre anys treballant pel catalanisme social i això és el que vull que arribi a la ciutadania. Durant tota la legislatura s’ha anat creant uns serveis públics de qualitat i és precisament aquest el patrimoni més important per Catalunya. Això és el que demanava Maragall i això explico.

Després de la renúncia d’Antoni Castells a formar part de les llistes del PSC i de la jubilació que des d’ERC han forçat a Carod Rovira, sembla que els dos polítics volen crear un projecte comú. S’hi afegiria?
No em consta que hagin conversat sobre el tema. De fet, a Antoni Castells l’he vist aquest dilluns presentant un acte on hi intervenia José Montilla i per tal com s’ha comportat i per tot el que ha dit, no hi ha res que em faci pensar que ell i Carod puguin plantejar una nova via política.

Un dels lemes de precampanya del PSC ha estat ‘ni independentistes ni de dretes’. No obstant, diversos mitjans informen que hi ha una bossa independentista de pes dins la formació, en té constància?
Això era un lema de precampanya que sortosament hem deixat enrere. El que sí és cert però és que després de la sentència de l’Estatut molta gent va sentir una indignació democràtica envers la retallada. Jo mateixa vaig escriure un article en aquests termes i en relació al disgust que molts catalans van tenir per formar part d’un estat que no ens reconeix com a poble. Aquesta crec que és la veritable lluita: Que les institucions reconeguin la nostra existència i acabar definitivament amb les explicacions constants del que som i del que tenim. Fer-ho, com ara, vol dir que no estem integrats en aquest estat que en diuen plurinacional.

Creu doncs que la independència de Catalunya arribarà només amb violència com va dir l’exministre socialista José Corbacho?
Nosaltres estem contents que l’independentisme es pugui expressar lliurement, ara bé, s’ha d’explicar com s’hi arriba. No és un tema menor aquest ja que tot governant ha de complir les lleis i ha d’actuar sota el principi de legalitat. Quan el proper president de la Generalitat juri el càrrec, ho haurà de fer d’acord amb les lleis i s’haurà de comprometre a fer-les complir. Una altra cosa és que algunes normatives no ens agradin i les vulguem canviar, i per fer això caldrà sumar una majoria parlamentària que ho faci possible. El governant, repeteixo, ha d’estar sotmès a la legalitat i no oblidar mai que el principi democràtic es basa en unes lleis que canvien altres lleis. Aquest és el camí a seguir.

Maite Aguilera, Bernat Ferrer, Albert Forns, Àlvar Llobet i Esteve Plantada