viernes, 18 de febrero de 2011

El castellà, llengua morta



DIVENDRES, 18.2.2011. 05:00 H
Us juro que tenia aquest article escrit de fa setmanes i celebro que les reflexions que convido a fer recobrin més actualitat que mai, ara que l'Estat espanyol és víctima de la seva pròpia medicina. Es veu que per tal d'harmonitzar les patents europees la documentació haurà d'estar en anglès, francès o alemany i és clar, els eurodiputats espanyols s'han fotut a parir i en un exercici de barra fixa propi de Nadia Comăneci, ara demanen als eurodiputats catalans que hi votin en contra oblidant que encara esperem que Espanya compleixi els seus compromisos sobre els usos del català a les institucions europees.

L'economista Germà Bel explicava l'altre dia que la mesura no és un caprici. L'alemany i el francès, a banda de ser llengües molt parlades a Europa, representen també el percentatge més alt de patents de la Unió Europa i l'anglès, no tant, però és la llengua mundial en temes de recerca. L'Estat espanyol, tot i representar un 10% de la població de la UE només aporta un 1% de les patents i dins aquest tant per cent el número u és per a la Universitat Politècnica de Catalunya que té el català per llengua però que, entenent el context internacional, tira milles amb l'anglès. 

Precisament una de les tesis que defensava quan vaig escriure l'article era que potser calia limitar l'ús de llengües en el context institucional del Vell Continent i, precisament, em referia a les tres llengües citades. Els catalans, més que trencar-nos les banyes i maldar nit i dia perquè l’Estat espanyol aconsegueixi l’oficialitat del català a la Unió Europea, el que hem de promoure és que les llengües oficials i de treball al govern de Brussel·les siguin com a màxim tres, per no dir una: anglès, francès i alemany. I amb quins criteris? Llengües clarament transnacionals i amb molts milions de parlants. L’italià i l’espanyol, per exemple, en quedarien fora. El català, lògicament, també perquè si bé compleix el primer criteri no compleix el segon. El que sí hem de reclamar és que cada ciutadà català es pugui adreçar a les institucions europees en català i rebre la resposta en la mateixa llengua..

Abans de continuar vull aclarir que jo estic content de saber castellà. Ho dic de tot cor i a més el potencial cultural que té és indiscutible. Però no a Europa. No és la meva llengua, ni m’emociona, ni em fa sentir especialment orgullós. Però és que em passa el mateix amb l’anglès, el francès, l’italià o tantes com arribés a aprendre a la vida. Comença a ser hora que algú, sense complexos, comenci a dir les coses pel seu nom. Hem de tenir clar que en el context europeu el castellà és una llengua morta. Ho dic, perquè a banda de ser veritat, així parlem en termes d’utilitat com solen fer els defensors del castellà.

Catalunya ha de ser ferma alhora de definir la seva llengua nacional i les seves llengües instrumentals. No sé quina serà la política lingüística de la Catalunya del futur quan l’estatus del país sigui un altre que no pas l’actual, però em temo que les coses no canviaran massa i, per exemple, el castellà seguirà essent oficial. I aleshores sí que no ens podrem queixar de res perquè haurem cedit a una imposició fruït d’una violència i d’un silenci antic i molt llarg”, com deia Raimon.

Si tingués fills i els volgués realment competents, la meva màxima preocupació seria que al marge del català com a llengua nacional, aprenguessin tant o més bé l’anglès. L’aprenentatge d’ambdues llengües hauria de ser l’autèntic cavall de batalla i la que requerís més hores de classe. Tantes hores d’una com de l’altra.

Preguntant a un familiar em diu que a l’escola primària feia quatre hores de català, tres de castellà i dues d’anglès i que ara a la secundària en fa quatre de castellà i català i tres d’anglès. Malament rai, doncs. Si volem ser un país ferm en les seves arrels i preparat per a la internacionalització i la competència professional necessitem que es facin quatre hores de català i anglès, dues de castellà i dues més de francès.

Com a país ens interessa, per raons de veïnatge, que la nostra mainada sàpiga castellà i francès. Si em demanen que m’inclini per una o altra tinc clar que seria favorable al francès perquè a banda que per anar per Europa li serà molt útil – i que jo sàpiga som a Europa - s’obrirà a tota la francofonia. El francès, per tant, en un segon nivell d’aprenentatge per ampliar encara més el coneixement i el desenvolupament personal dels nostres nens. Perquè el castellà ja l’aprenen per contacte social, familiar i per la gran influència dels mitjans de comunicació. M’atreviria a dir que si no en fessin a l’escola l’aprendrien igualment però per garantir un mínim de qualitat en la seva gramàtica i ortografia seria necessari dedicar-hi un parell d’hores la setmana.

Quan un estranger, sigui espanyol o d’una altra nacionalitat, ve a residir al nostre país i es nega a parlar en català normalment diu 
es que estamos en España”, el que hem de fer veure és que si ens mirem la geopolítica el que sí que està clar és que som a Europa. I avui circular pel continent només sabent castellà no serveix per a res, és una llengua absolutament inútil. De fet, només cal voltar una mica per Europa i ja es veu que a moltes atraccions turístiques el castellà no hi és considerat, començant per Sant Martí del Canigó. Per alguna cosa deu ser.

Un danès sap que amb la seva llengua no pot sortir del seu país i per això aprèn anglès, i el mateix passa amb els suecs o els noruecs, per exemple. Però no aprenen castellà, perquè saben perfectament quin rendiment els dóna. Als catalans ens hauria de passar el mateix. Procurar que el català sigui “la” llengua a casa nostra i reforçar la competència lingüística exterior. I sentint-t’ho molt això no passa prioritàriament pel castellà.

L'altre dia vaig llegir una piulada al Twitter del Dalai Lama que deia que l'ira és senyal de debilitat. Jo no sé si alegrar-se de l'ira dels espanyols demostra debilitat però us puc garantir que és un moment deliciós. Xin-xin!