sábado, 19 de febrero de 2011

Entrevista a Ayman Qwaider, estudiant palestí en la Universitat Jaume I de Castelló

“Llibertat, territori i autogestió per a conviure en pau entre els pobles”

divendres 18 de febrer de 2011per Secretaria de Comunicació 
Em dic Ayman Qwaider, tinc 24 anys i sóc ciutadà palestí de la Franja de Gaza, específicament del camp de refugiats anomenat Nuseirat, localitzat en la zona central de la Franja. Vaig créixer en aquest camp de refugiats, i allí vaig rebre la meva educació. He cursat una carrera universitària d’estudis anglesos. Vaig col·laborar com voluntari, tant abans com després d’anar a la Universitat, en una associació civil de Palestina. Vaig treballar en una organització humanitària internacional radicada en la Franja de Gaza durant aproximadament dos anys, com assistent de benestar infantil. Al febrer de 2010 vaig ser acceptat com estudiant becat del Màster Internacional en Estudis per a la Pau i el Desenvolupament de la Universitat Jaume I de Castelló.

  • Quina és la situació que es viu actualment a la Franja de Gaza?
Des de 2006, un milió i mig de persones estan atrapades en la Franja de Gaza a causa del bloqueig il·legal que l’Estat d’Israel imposa a la població palestina, impedint-li l’accés als seus drets humans més bàsics, com el dret a l’alimentació, a la salut, a l’atenció mèdica apropiada, a l’educació. La capacitat de treball s’ha reduït de forma important i el percentatge d’atur s’ha multiplicat. Les indústries han hagut de tancar a causa del embargament, a la prohibició de l’entrada de materials de construcció i a la guerra de desembre de 2008 i gener de 2009.

El 80% de les persones viuen en situació de refugiades, depenent per a cobrir les seves necessitats més bàsiques en l’Agència de l’ONU per als Refugiats de Palestina (UNRWA), i d’altres organitzacions d’ajuda humanitària; un gran nombre d’habitants de Gaza viu per sota del llindar de la pobresa amb menys de 1 $ al dia. El sector pesquer treballa a la meitat de la seva capacitat prèvia al bloqueig, a causa de la prohibició de pescar, que es troba actualment en unes 3 milles des de la riba, a pesar que segons els Acords d’Oslo hauria de ser de 20 milles nàutiques. La OMS va declarar que l’aigua del mar està totalment contaminada i que la pesca no és saludable per al consum humà, a causa de la gran quantitat de residus que han estat llançats al mar.

També l’àmbit educatiu sofreix les conseqüències del bloqueig, mentre intenta encara reposar-se de les repercussions de la guerra sobre Gaza, que va deixar 18 escoles totalment destruïdes, i 280 parcialment danyades. A la falta de materials de construcció i a l’escassesa de material escolar se suma l’absència de l’alumnat que va morir en els atacs de desembre de 2008 i gener de 2009. Aquesta guerra, que va durar 23 dies, va ser una ofensiva unilateral d’Israel contra la població civil de Gaza. Es va cobrar la vida de 1.500 palestins, la majoria d’ells nens menors de 18 anys. Un nombre major va resultar ferit o va quedar discapacitat.

  • Perquè poguessis venir al nostre país a cursar estudis, vas necessitar suport i ajuda internacional, explica’ns quins són els murs imposats que dificulten la sortida del país.

Molts estudiants sofreixen el tancament de les fronteres, se’ls impedeix la sortida del país, perdent les seves beques i importants oportunitats de formació, i en el millor dels casos, com jo, uns mesos lectius. La prohibició es dóna sense més explicació, sense cap fonament legal, en el nostre propi territori. Des de febrer de 2008, he estat un dels 600 estudiants atrapats en la Franja de Gaza, que no han pogut sortir de la seva terra a causa del bloqueig de les fronteres que limiten amb Israel i també la frontera de Rafah amb Egipte.

Des que la UJI em va acceptar com estudiant del Màster per la Pau, vaig haver d’esperar dos mesos, amb el curs ja en marxa, ja que Israel no permetia la meva sortida. Les meves companyes d’estudis van iniciar una campanya juntament amb ciutadans de Castelló, i la Plataforma Castelló per Palestina, en la qual es van recollir signatures, es va informar mitjançant els mitjans de comunicació… I finalment, després de moltes traves, impediments i “tràmits” amb Israel, vaig poder sortir de la Franja de Gaza per primera vegada en la meva vida.

El dret a l’educació és un dret bàsic reconegut a qualsevol ésser humà del món per la Declaració Universal dels Drets Humans i el Dret Humanitari Internacional, i hauria de complir-se veritablement a nivell mundial. Tots hauríem de lluitar per aconseguir que sigui una realitat i s’ha de donar a conèixer i denunciar la situació en la qual es troben els estudiants de Gaza.

  • Com valores les accions socials i econòmiques que s’estan portant a terme en suport del poble palestí?

Són la societat civil i les organitzacions de base les que estan treballant més durament per a despertar les consciències. A Palestina, les pràctiques d’injustícia desigualtat i violència es donen diàriament, la permanent ocupació que es ve perpetuant durant les últimes quatre dècades exposa a la ciutadania a una segregació i un aïllament del món, a una privació dels drets humans… una situació de inhumanitat.

Hi ha hagut un augment dels moviments de solidaritat internacional amb Palestina. La campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) és cada dia més forta… Però necessitem construir una xarxa de treball fort entre Europa, Israel i Palestina, que treballi conjuntament per a resoldre el conflicte. Les accions com la Flotilla de la Llibertat i les pròximes campanyes de vaixells rumb a Gaza són de summa importància, doncs posen de manifest les necessitats del poble palestí.

Els tres objectius principals són en primer lloc, mostrar el fracàs de la comunitat internacional i dels Estats membres de les Nacions Unides per a pressionar a Israel perquè compleixi la legalitat internacional i aixequi aquest bloqueig, sense precedents en la història, que dura ja entre 4 i 5 anys. En segon lloc, s’intenta assistir a la població amb l’ajuda humanitària requerida, encara que es necessitaria la càrrega de moltes flotes per a cobrir les necessitats bàsiques de la majoria de la població. I finalment, es pretén atreure l’atenció internacional sobre la situació de Gaza, despertar la consciència col·lectiva i empènyer a les Nacions Unides a emprendre accions reals i contundents que acabin amb el bloqueig imposat a la Franja i les violacions als drets humans.

  • Dibuixa’ns el futur pel qual estas lluitant…

A Gaza i tota Palestina experimentem una sensació d’incertesa i inseguretat, de com serà el futur… Quan les mares manen a les seves filles i fills a l’escola es pregunten si tornaran a casa… Els camperols que conreen la seva terra no saben amb seguretat si arribaran a provar els fruits del seu treball… La dona que surt a comprar… L’Aeroport de Gaza, que connectava la Franja amb la resta del món, va ser destruït pels avions F-16 israelians… el que augmenta la sensació de desconnexió amb el món exterior, d’abandó i tancament.

Una vegada després d’una altra hem confiat en l’ONU, les resolucions de la qual Israel ha ignorat amb total impunitat, prosseguint amb el seu projecte de apartheid i neteja ètnica. Després de la guerra, vam creure que no quedarien impunes els crims d’Israel contra la població civil, amb armes prohibides en la Convenció de Ginebra, com el fòsfor blanc. Vam creure que es castigaria l’atac en aigües internacionals a activistes pacifistes de 40 diferents nacionalitats, i la mort de 9 de ells,…

Necessitem ser reconeguts com palestins, ser tractats com qualsevol altre ésser humà del món, arribar a els drets que ens pertanyen. Necessitem justícia, igualtat, estar al mateix nivell que la ciutadania israeliana. Necessitem avançar en la resolució d’un conflicte que durant dècades està ofegant la vida de tantes persones en el nostre territori… Necessitem arribar a solucions que es basin en el respecte mutu, en el ple reconeixement i enteniment, i no en la perpetuació de relacions d’opressió i poder. El poder mai ens conduirà a la pau.

Els palestins i els israelians som part els uns dels altres, inevitablement, compartim molt més que un territori, compartim la humanitat, sense distinció pel nostre color, sexe, religió… Hem d’aconseguir acceptar-nos els uns als altres com éssers humans, i oposar-nos a qualsevol tipus de inhumanitat. Creo que como Gandhi va dir, per a veure el veritable canvi, hem de començar per nosaltres mateixes… i seguirem resistint i lluitant fins que puguem viure en igualtat i justícia en una Palestina lliure.

Entrevista realitzada per Janis Pinyana, CGT Castelló, novembre 2010, publicada en el número 242 del Rojo y Negro.