lunes, 21 de febrero de 2011

PSC, l'hora de la independència

DILLUNS, 21 DE FEBRER DE 2011 06:01 H
El PSC ha experimentat aquest cap de setmana un procés exemplar de democràcia participativa com també ha fet Solidaritat. Donar veu a la militància i situar el dret de decidir els representants mitjançant el sufragi de militants i simpatitzants és un procediment imprescindible per sortir del sot del desprestigi en què viu instal·lat el nostre sistema de partits. Fins a dia d’avui només Esquerra havia realitzat un procediment encara més agosarat: el juny de 2008 va posar en mans dels seus 10.000 militants la decisió d’escollir quins havien de ser els seus dos màxims dirigents.

Superades les primàries i amb la revàlida de les municipals a la cantonada, el PSC s’enfronta en el seu proper congrés al dilema que, sense superar-lo, l’ha enfonsat fins als 28 escons al Parlament. En els darrers vuit anys, els socialistes catalans han fet passes endavant a Catalunya. Des d’avalar lleis com la del cinema, la reordenació territorial o la de consultes fins a defensar aferrissadament el model de convivència lingüística en boca del mateix José Montilla. Però quan els diputats del mateix PSC han hagut de mantenir la posició a Madrid, no han estat fidels a allò que sí que defensaven a Catalunya o votaven al Parlament.

Ballesteros, Ros i Navarro. Tarragona, Lleida i Terrassa. Tres alcaldes i aspirants a primer secretari. I un altre batlle obiolista, jove i catalanista que apunta maneres: Joan Ignasi Elena, de Vilanova i la Geltrú. Com asseguraven aquest cap de setmana els veterans Miquel Iceta i Joan Ferran, el PSC s’enfronta a una renovació de cares i d’idees. Però no només des de l’esquerra sinó sobretot de la seva dependència orgànica amb el PSOE. La no-independència els ha relegat a un paper pràcticament testimonial al Parlament.

Les quotes de catalanitat assolides pel PSC en els darrers anys de govern no poden retrocedir. Pel manteniment d’un sistema de convivència lingüístic i escolar, peça fonamental de la societat catalana i catalanista, és imprescindible que en el bàndol de l’aïllacionisme i l’espanyolisme es mantinguin només PP i Ciutadans. El proper primer secretari dels socialistes catalans ha de tenir-ho clar. Per si de cas té la temptació d'oblidar-se'n, la resta de l’arc parlamentari de tradició democràtica ha de recordar-li-ho. Perquè no és una qüestió de partit sinó de país.