03/03/2011 10:20
Miquel Giménez
El meu veí de dalt, l’estimat senyor Xavier Sardà i Tamaro, s’ha ocupat del meu modest article ‘Hereu és de dretes’ en un bitllet publicat en aquest mateix mitjà. Tot seguint el vell consell de Temístocles, faig meva la sentència “Pega, però escolta”. No cal remuntar-nos als presocràtics ni recórrer al principi d’incertesa de Heisenberg per veure que el senyor Sardà s’ho fa venir bé per no entrar en el fons de l’assumpte, que no és altre que si Jordi Hereu és de dretes, d’esquerres o, senzillament, no és res.
Aquest ‘món de Guermantes’ que Sardà empra en la seva discrepància crec que mereix una resposta, car sóc educat i no m’agrada deixar cap carta adreçada a mi sense la seva corresponent lletra enviada no pas a volta de correu, sinó a volta d’Internet. Heus ací, doncs, el que he de dir vers aquest assumpte.
Benvolgut senyor Sardà,
Com sia que vos heu elevat el nivell de la discussió, que no passava de ser un comentari vers un candidat molestus, incommodus et importunus, que dirien els llatins, accepto el repte. Com vos sabeu, l’any 1913 Raymond Poincaré ocupava el sempre noble càrrec de president de la República Francesa. El 3 de desembre del mateix any, mentre Jean Jaurés bramava per un clima de pau enfront d’un kàiser enverinat per les ànsies de conquesta, accedí al càrrec de president del Consell de ministres Gaston Doumerge. De persones com Poincaré o Georges Clemenceau, ja no se’n fan, però això ens portaria massa lluny. Segueixo. El president de la República donà un consell a monsieur Doumerge. Li digué “La trinxera, sempre alerta a la trinxera!”. I aquest, tot mirant els ulls encesos de Poincaré, li respongué amablement: “Tinc aquesta sort, senyor president, perquè a la trinxera puc amagar-me de les bales dels enemics mentre que vos heu de situar-vos al bell mig del camp de tir. Aquesta és la grandesa i la fatalitat de ser president de França”.
Heus ací perquè sóc home de trinxera però, especialment, persona d’anar per terreny de ningú que és, justament per això, el de tots. Em poden disparar d’arreu? Clar, però jo també puc respondre el foc amb els meus trets fets de paper i lletres. Us convido a aquest lloc certament arriscat, però molt més lliure que les trinxeres i a fer-vos escàpol de les falòrnies de capsigrany. I, com digué el clàssic, ’Cave Catoi anteponas Socratem; huius facta, ilius verba laudantur’.
Crec que, modestament, amb això queda vindicada la meva vocació per ser polièdric i refutada la vostra carta.
Miquel Giménez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada