viernes, 15 de abril de 2011

Monarquia o República?

"Monarquia o República?" és la pregunta que mai no s'ha fet als catalans.

Josep Maria Vall Comaposada | 14-4-2011 a las 13:28 |
"Monarquia o República?" és la pregunta que mai no s'ha fet als catalans. Una disjuntiva que marca la diferència entre ser un ciutadà lliure i capacitat per votar democràticament un cap d'estat, o el d'ésser un simple vassall del rei d'Espanya, imposat per l'únic criteri del caudillo Franco. Però aquesta interrogació també és el títol d'un documental maleït.
Ara fa just un any la direcció de TV3 decidia suspendre sine die l'emissió d'un interessant reportatge dirigit per Montserrat Armengou i Ricard Belis, autors de guardonats documentals com Els nens perduts del franquisme i El comboi dels 927.
En aquesta ocasió es preguntava a un seguit de personatges destacats de la societat catalana i espanyola quin sistema polític preferiria -monarquia o república- si es permetés de votar-lo a les urnes. Entre els entrevistats hi havia des de republicans convençuts com Joan Tardà, Iñaki Anasagasti, Toni Albà i Santiago Espot, a monàrquics recalcitrants com Alejo Vidal-Quadras, Luis Maria Anson, Jaime Peñafiel o Sabino Fernández Campo, que va fer en aquest programa les seves darreres declaracions públiques abans de morir, entre molts d'altres.
L'emissió del treball estava prevista pel febrer del 2010 però incomprensiblement els responsables de TV3 van aturar-ne l'emissió. Per tal de que tota la feina no quedés anorreada, els autors es van plegar a les exigències de la directora de TV3, Mònica Terribas, i van fer fins a quatre muntatges diferents del material, sense que cap fos del seu gust. Finalment, Armengou i Belis van sol·licitar l'empara del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que els va fer costat.
Tanmateix, Terribas, en un espectacular exercici de cinisme va vetar-ne l'emissió adduint que el tema requeria "un enfocament diferent al plantejat" i que l'obra no permetia que els telespectadors tinguessin "un criteri propi". Davant la retirada, la Comissió de la Dignitat va organitzar una concentració de protesta a la plaça Sant Jaume, alguns dels entrevistats van protestar i es van recollir signatures per forçar-ne l'emissió. Tot fou debades.
Si la censura d'aquest documental va ser forçada per les pressions del règim borbònic, l'obligació d'un professional del periodisme és denunciar-ho públicament. Si per contra, aquesta es va produir per un acte d'autocensura de la direcció de TVC, el fet és encara més greu. Perquè en veritat us dic que només hi ha una cosa pitjor que la censura: l'autocensura. La voluntària castració de les pròpies potencialitats induïda per la por, la manca de coratge i la claudicació dels ideals.
Però a la vista dels fets hem de suposar que el "criteri propi" que havien de tenir els espectadors catalans segons Terribas era el que desprenia la infame minisèrie 23-F: el dia més difícil del rei, coproduïda per la "nostra" cadena. Una burda exaltació de la monarquia espanyola, on un Lluís Homar caracteritzat com a Juan Carlos I fa la pitjor interpretació de la seva carrera dramàtica.
A la baixa qualitat artística del producte hagiogràfic del capitost borbònic s'hi ha d'afegir el poc rigor històric del guió. I si acaba resultant que el bo de la pel·lícula és en realitat el dolent? Un gir argumental massa arriscat? És clar, Sant Joan Despí no és Hollywood!
A continuació un recordatori als censors i botiflers que no volen sortir del guió juancarlista: en motiu del 30 aniversari de l'assonada del 23-F alguns testimonis del moment (no catalans, per evitar suspicàcies) han gosat aixecar la veu per desmentir la versió oficial dels fets.
Diego Camacho López-Escobar, coronel del CESID, ha tornat a recordar la implicació en el cop de les altes institucions de l'estat i la participació activa dels serveis secrets espanyols en la conxorxa. Escriu en el seu article En torno al 23-F: "Recuerdo que me encontraba trabajando en mi despacho de la Agrupación Operativa para Misiones Especiales (AOME), con la radio encendida y oyendo la segunda votación del Congreso de los Diputados, cuando se aceleró, de repente, la voz del locutor y se oyeron los primeros disparos.
Comencé a observar que en aquella Plana Mayor de Mando mi estupor, tristeza y preocupación no eran en absoluto compartidas, pues a mi alrededor contemplaba alegría, naturalidad y exaltación. Era como si para la mayor parte de los agentes que me rodeaban lo que estaba sucediendo fuera algo deseado y positivo. A los pocos minutos comprendí que además era algo que se estaba esperando. En efecto, al pasar por uno de los salones del chalet, el personal de servicio estaba preparando una cantidad respetable de viandas de todo tipo, con cava incluido. Los comestibles eran en su mayor parte frescos. La conclusión inmediata era que su compra tenía que haberse realizado por la mañana, eran entonces poco menos de las siete de la tarde, y si yo no lo había ordenado, tenía que haberlo hecho el jefe de la Plana Mayor."
També el coronel retirat Amadeo Martínez Inglés ha fet declaracions en aquest sentit en una entrevista recent: "Los golpes militares se dirigen desde el primer momento contra la cúpula del Estado, en este caso contra el rey; sin embargo, el 23 de febrero de 1981 al monarca no lo molestaron" (...) "Los guardias civiles que entraron en el Congreso de los Diputados bajo las órdenes del teniente coronel Tejero no iban en contra del rey, iban precisamente en su nombre, incluso dando vivas al monarca, como se observó en la televisión" (...) "La Corona española ha rentabilizado durante todos estos años aquel evento y el rey se ha convertido en un mito democrático. Eso es mentira, pues fue el rey Juan Carlos quien autorizó al general Armada a montar el 23-F."
La versió "reial" de la trama ha començat a esquerdar-se en favor de la "real". En l'article intitulat La imagen del rey (El País, 26/02/2011), Antonio Elorza ens diu: "En medio de las conmemoraciones del 23-F, el Rey acaba de afirmar que sobre aquel episodio ya se conoce todo. (...) El resultado es que frente a la estimación del Monarca resulta evidente que algunas cosas fundamentales han de ser esclarecidas, y que están ahí las preguntas a formular sobre las mismas. (...) Pero ¿por qué se tardó tanto en emitir el mensaje? La versión oficial hablaba de que el edificio de TVE estaba ocupado militarmente. Laína (Director de la Seguridad del Estado) acaba de recordarnos que no fue así y que él mismo se dirigía angustiadamente a La Zarzuela para que la emisión tuviera lugar. (...) El hoy pacífico cultivador de camelias (Alfonso Armada) sigue siendo una clave no descifrada."
La monarquia és una institució anacrònica dins el món globalitzat del segle XXI. Per una mentalitat racional i demòcrata es fa difícil acceptar que un individu i la seva família i descendents, que a més deuen la seva posició a la voluntat exclusiva d'un dictador atroç i sanguinari genocida, tinguin més drets i privilegis in aeternum que qualsevol altra persona.
Si a això hi afegim que la seva precària legitimitat i popularitat li vénen atorgades per una dubtosa actuació durant el 23-F, i que deuria l'estabilitat del tron als obscurs poders fàctics que prosperen sota el règim monàrquic, hem de concloure que el Borbó en tant que Jefe del Estado y de las Fuerzas Armadas és un dels principals enemics no només de la llibertat nacional de Catalunya, sinó una trava fonamental per tal que Espanya esdevingui un estat plenament democràtic.
Faria bé TV3 d'aprofitar la commemoració del 80 aniversari de la República per programar l'emissió íntegra del documental proscrit com un acte patriòtic de catarsi col·lectiva. Que flueixi per la TDT a cada casa del país el combat dialèctic entre els partidaris de la monarquia postfranquista i els de la república democràtica, sigui catalana o espanyola.
Que es contraposin les perverses, malintencionades i falses paraules del jefe Juan Carlos -"Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano"- als mots irrefutables del president Francesc Macià: "Tota l'obra de la conquista ha estat inútil. Envaïren el territori, destruïren les nostres institucions, prohibiren la nostra llengua, ens negaren tots els drets. Però dos-cents divuit anys més tard, hem guanyat el plet nosaltres. Amb la República hem vençut els Borbons". Quin problema hi ha en confrontar la mentida a la veritat? A qui fa por que la grandesa política de l'Avi eclipsi els tripijocs propagandístics de l'hereu de Franco?
Estic convençut que la immensa majoria de ciutadans que sintonitzen els canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió són prou madurs i tenen suficient criteri com per visionar aquest contingut sense guiatges ulteriors ni manipulacions interessades. I que a través del verb -"La veritat us farà lliures", predicava l'evangelista Sant Joan- ens arribi la lucidesa.
Si el documental no s'acaba emetent potser haurem d'acabar pensant que la directora de TV3 està fent seriosos mèrits per ser elevada a Marquesa de Terribas.
PS. Voldria dedicar aquest article a l'historiador i amic Pau Vinyes i Roig, que acaba de publicar l'excel·lent estudi "La ciutat republicana s'enlaira". opinion.e-noticies.es