lunes, 4 de abril de 2011

Tenim un president que no ens el mereixem

Per Roc Casagran / DILLUNS, 4.4.2011. 05:00 H
Jordi Pujol, quan la realitat
supera la ficció.
Tenim un President que no ens el mereixem, llegeix el diari Avui, porta barretina, puja al Pedraforca tot xiulant La Santa Espina, de dia és president, de dia és honorable; de nit, quan no hi ha gent...

Sí, de nit, quan no hi ha gent, segons cantaven els Brams fa anys i panys, al President, al Jordi, al Pujol, a l’enano-habla-castellano, se li creuaven els cables i feia uns festivals eròticofestius d’upa, que ni la Maria Lapiedra, el Conrad Son i el Nacho Vidal en una mansió del Berlusconi.

Fou el president amb qui vam créixer tota una generació que ens negàvem a acceptar l’estat de les coses, que no ens conformàvem, que volíem més i ho volíem ja, fou l’ase dels cops, la diana on calia apuntar per renegar del seny català, per blasfemar dels qui venien l’ànima del país al diable per quatre miserables engrunes.

Per sort, som una nació estranya i no tot està perdut: tenim una ànima bífida. Una continua movent-se en el servilisme, l’altra, tira pel dret. Les institucions dels país insisteixen a fer grans festes a les molles d’un rosegó de pa sec que ens llencen des de l’oest: són els servils, els servents, els esclaus. I en canvi, una part important de la societat civil decideix organitzar-se, apostar per una democràcia de debò, dir amb veu alta i clara que hem de poder decidir: som el poble que tira pel dret.

Aquell president xirucaire sempre havia estat dels primers, dels que acotaven el cap i deien "sí senyor, i bones tardes". I ara, de mica en mica, va canviant de bàndol, s’ha espolsat les pors de sobre, i ha expressat sense embuts que ha votat anticipadament a la consulta sobre la independència que es celebrarà a Barcelona el 10 d’abril; i a més a més, que ha votat que sí perquè l’alternativa és l’esborrament de la catalanitat.

Quan passen aquestes coses, alguns ens quedem descol·locats. Ens posem a navegar per can Gúguel per comprovar que no hi ha hagut cap confusió, fem memòria de tots els llençols perduts en tantes bugades... i no ens en sabem avenir. Però collons, de vegades és bo tenir notícies positives, i aquesta ho és.

Ho és perquè mai no és tard per canviar (tot i que el Pujol gairebé fot salat!). Ho és perquè que els convergents a poc a poc vagin sortint de l’armari és senyal de normalitat, i és de les poques maneres que tenim per ser una majoria important. Ho és perquè l’expresident té un altaveu de gama alta, i els mitjans li fan cas (si això ho diu el meu avi, per exemple, no aconseguiria ni un maleït teletip d’agència). I ho és perquè encara hi ha moltes tietes d’aquesta nostra terreta que el veuen com un far, i el que ell diu va a missa. A missa no cal, però a l’urna sí, per favor.

El dia 10 d’abril, si esteu empadronats a Can Fanga, tu, tu, tu, tothom a votar.
  
directe.cat