domingo, 10 de abril de 2011

UNA HISTÒRIA COLONIAL II – Guerra, ocupació i espoli.

Colonialisme: Doctrina i actitud que defensa amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l’existència d’unes relacions de subordinació entre la nació dominant i els pobles o territoris que en depenen.

Gran Enciclopèdia Catalana
L’únic criteri a aplicar en tota empresa colonial rau en la suma de beneficis i avantatges que es dedueixin per a la metròpoli.

Eugène Étienne (1844-1921) Ministre de França, subsecretari de colònies, diputat gairebé vitalici per Oran (Algèria) i senador de la III República

Models de colonialisme n'hi han molts i molts variats, des dels més antics de grecs i fenicis, de l’hel·lenístic dels successors d'Alexandre, passant pels romans, que podríem dir que van establir colònies  stricto sensu, formades per colons romans o llatins, en les seves colònies (territoris ocupats), el de l'època moderna, essencialment espanyols i portuguesos, fins arribar al gran colonialisme franco-britànic que va de mitjans del s. XIX al mitjans del s. XX, amb l'epígon del neocolonialisme que encara avui es pateix en tants punts del nostre planeta.

I si volguéssim buscar unes pautes comuns, podríem dir que la colonització la comença l’exèrcit, però que la continuen l’administració, l’escola, els colons i, fins i tot, l’església, sigui quina sigui la seva confessió.

Els Països Catalans, mal que ens pesi, no som diferents dels altres països. Un territori colonial és ocupat per les armes i no cal que recordem les vegades en que exèrcits espanyols han envaït la nostra terra i com les tropes borbòniques van convertir Catalunya, a diferència de la resta de territoris peninsulars del seu regne, en una Capitania general, per tant, un país que va ser sotmès a una autèntica ocupació militar durant més d’un segle, o com en la darrera Guerra Civil, veiem com el Ejército Nacional, quan arriba al Principat canvia el nom per Ejército de Ocupación de Cataluña, per a que quedés ben clara quina era la seva funció.

Sovint, a més, la metròpoli envaeix la colònia amb l’excusa, sovint certa, que ha estat reclamat per una part de la població. Ho fan els romans anat en socors de les oligarquies a Grècia, o fent costat als pretendents a sobirà d’Egipte, ho fa Pizarro intervenint en una guerra civil entre dos germans que es disputaven el tron dels inques o els anglesos i francesos fent costat a tribus i reietons segons els seus interessos. Per tant, com en totes les colònies, en la nostra història tindrem catalans reclamant la intervenció  militar o política de la metròpoli, però no per això el nostre país haurà estat menys vençut, com ho van ser tots els altres.

I com molt bé deia el governador del Sudan francès primer i de Madagascar després, el mariscal Gallieni, primer cal una “acció viva” per després passar a la “taca d’oli”.

La metròpoli necessita les colònies per nodrir-se explotant-les al temps que la justifica com a centre d’un imperi i garant de la civilització, la  seva. Els romans obtenien la plata i or d’Hispània, el blat de Cartago o d’Egipte, els portuguesos espècies i esclaus de Brasil i l’Àfrica, els anglesos de tot de tot arreu. De vegades, a la història de les colònies, es poden donar situacions de reciprocitat amb la metròpoli que li poden resultar més o menys beneficioses, fins i tot es poden produir reactivacions econòmiques relacionades amb la inclusió en un mercat molt més important del que es trobava la societat colonitzada, però tard o d’hora la metròpoli fa prevaler els seus interessos i cerca un flux absolutament favorable per a ella. Així un dels factors determinants en l’independentisme hispanoamericà és el monopoli comercial que, històricament, havia establert la península o el desencadenant de la independència dels Estats Units són els injustos impostos que els imposa Anglaterra en productes imprescindibles per a ells.

Els ingressos colonials permetran, a més, la grandesa del colonitzador i el manteniment d’estructures imperials, amb una administració que tendeixen a perpetuar-se i que necessita de les colònies per poder seguir existint. En el nostre cas, a Catalunya, anualment, se li pren, sense cap retorn, un 10% del seu PIB quan la República federal d’Alemanya marca com a sostre  de solidaritat d’un lander el 4%, més es considera que afectarà la seva competitivitat i ningú, a poc llest que sigui, vol matar la gallina dels ous d’or, tret que realment vulguis matar-la.

Catalunya, i tos els països catalans, financen una solidaritat que ningú sap exactament quina és i si realment és això o bé si simplement és un subsidi continuat de territoris “bosses de vots” espanyols per als grans partits espanyols. Catalunya, i tots els països de parla catalana, paguen per una administració estatal que ens molts casos, si es creguessin la seva pròpia constitució, hauria de ser supèrflua, amb Ministeris com el de Cultura o estructures, farcides de càrrecs, funcionaris i pressupost, destinades a habitatge, comerç, turisme, agricultura, etc, que son competències exclusives de les comunitats autònomes.

També, els Països Catalans pateixen un espoli constant per que es construeixin unes infraestructures que perpetuen una radialitat amb centre a Madrid i afecten greument la seva economia , trencant comunicacions i fluxos, de vegades mil·lenaris. O algú es pensa que la coincidència de l’eix mediterrani amb la Via Augusta dels romans, els millors enginyers de l’antiguitat, és casual?

I naturalment, quan parlem d’aquesta qüestió, se’ns retrauran les inversions de l’Estat, i això també ha passat sempre. Bona part de la xarxa ferroviària de l’Àfrica i l’Índia és d’origen europeu, moltes de les seves ciutats i ports, sobretot a l’Àfrica són d’època colonial, però potser ens hauríem de preguntar a qui feien més servei aquelles infraestructures, si a la metròpoli, ja que li permetien explotar millor les seves riqueses,  o a les poblacions autòctones. I en el nostre cas, l’obra pública, com gairebé tot, no és neutre. Quan no podem connectar el País Valencià amb Catalunya, amb un eix viari integrat i modern, quan de València a Barcelona, t’atipes de pagar peatges i, en canvi, pots anar de franc per magnífiques autovies de València a Madrid o bé pots fer el mateix trajecte en AVE, caldria preguntar-se si a Madrid les infraestructures no es dissenyen més que a favor d’uns territoris en contra d’altres.

Com deia la tristament famosa ministra de Fomento Magdalena Álvarez, “vamos a coser España con un hilo de acero”.