República ¡¡*¡¡ Catalana: Fal · làcies sobre el deute públic

Per Vicenç Navarro | Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra

nuevatribuna.es | Actualitzat 13 juliol 2011 - 17:34 h.

FAL · LÀCIA N º 1: DEUTE PÚBLIC ÉS UNA CÀRREGA A LES PROPERES GENERACIONS

El deute públic és un dels conceptes menys entesos i més utilitzats per alarmar la població. Un dels arguments que es reprodueixen més freqüentment en els mitjans neoliberals propers a la banca ia la gran patronal (com ara FEDEA) és accentuar el suposat perill d'una elevada deute, sense mai citar perquè ho consideren perillós. Al màxim que arriben és a dir que és immoral deixar als nostres fills molta deute, carregant-los a ells les despeses que hem realitzat ara. En realitat, s'arriben fins i tot a utilitzar imatges que presenten a les generacions presents, creadors de deute d'ara, com egoistes i insensibles a les generacions futures. Així, veiem que economistes neoliberals i conservadors substitueixen la lluita de classes per la lluita de generacions.Consideren que el conflicte de classes ha deixat de ser rellevant i en el seu lloc accentuen la lluita de la gent gran i la població adulta davant dels joves i infants, que representen el futur. Accentuen en les seves propostes que l'estat gasta massa en ancians (pensions) i molt poc en adolescents i infants.

Aquesta postura, com la majoria de postures neoliberals, és una frivolitat, sense solidesa. El futur dels nostres fills no depèn en absolut del deute. Depèn primordialment de l'evolució de la productivitat i del creixement econòmic. I les despeses de l'Estat d'ara (com ara educació, R + D, infraestructures físiques, transport i benestar social) són una inversió en un futur millor. Suposem per exemple que la productivitat d'Espanya hagués crescut de 1995 a 2010 un 2.6% (una xifra raonable), com a conseqüència de tot un seguit d'inversions públiques. Això hauria significat que, avui, per cada hora de treball, obtindríem 51.1% més output que el 1995, la qual cosa significa que seríem 51.1% més rics que el 1995. No ho som i això és perquè no hi va haver una inversió pública que tingués com a objectiu l'augment de la productivitat. Els successius governs estaven molt orgullosos de no haver augmentat la despesa pública. En realitat, el pressupost de l'estat va aconseguir superàvit, i el deute públic era molt baixa, la qual cosa va produir gran satisfacció als governs Aznar i Zapatero. No tenien motiu per a això doncs, resultat d'aquesta austeritat de despesa pública, Espanya és el 2011 menys rica si s'hagués fet aquella inversió pública, creixent el deute. En resum, el benestar dels nostres fills no depèn del deute sinó del creixement econòmic i de la riquesa que els deixem.

D'altra banda, els posseïdors del deute públic la passaran als seus fills: una transferència intergeneracional. I els pagadors del deute seran els successors dels pagadors del deute actual. És a dir, la relació propietari / deutor serà la mateixa llavors que ara. És un absurd creure que nosaltres gastem i ells-els nostres fills-paguen.

QUIN ÉS EL PROBLEMA DEL DEUTE, PERQUÈ?

L'únic problema és el que l'estat ha de pagar als propietaris del deute, la qual cosa depèn primordialment dels interessos de tal deute, que ara són excessius, a causa del alarmisme creat per les agències de valoració de bons que són mers instruments de la banca. El dèficit de l'Estat (que és el que genera el deute públic) pot, en cas de plena ocupació, generar inflació i pujada d'interessos bancaris com a resposta. I això pot reduir el creixement econòmic. Però això passa només en una economia que estigui a plena ocupació, la qual cosa no és la situació actual, on la desocupació és enorme.D'altra banda, els interessos bancaris no els marquen els mercats financers sinó l'Estat, i en l'Eurozona, el BCE, que en realitat no és un Banc Central sinó un lobby de la banca. Per això tot l'argumentari promogut pels neoliberals és pura propaganda ideològica al servei dels interessos que els sostenen, inclosos els bancs i la gran patronal. El deute públic en si no és un problema. Ho és ara per la manera com s'està tractant, resultat de l'excessiu poder de la banca a la UE, en l'Eurozona ia Espanya.

FAL · LÀCIA N º 2: EL PROBLEMA DEL DEUTE PÚBLIC ÉS LA SEVA MIDA

En la presentació del que s'ha volgut anomenar el problema del deute als països de l'Eurozona, s'exagera constantment la mida del deute, en part perquè no s'utilitzen els indicadors adequats. Quan s'utilitza el deute com a percentatge del PIB cal tenir en compte que el denominador PIB pot anar baixant, amb la qual cosa el percentatge del deute augmenta, encara que en termes absoluts no hagi pujat significativament. En realitat, el deute sobre el PIB mitjana dels països de l'Eurozona no ha canviat molt, i és menor a l'existent als EUA ia la Gran Bretanya.

El problema amb el deute públic no és la seva grandària, sinó la seva enorme variabilitat segons els països, amb una taxa de creixement molt accentuada en els països perifèrics, com Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya. Dic taxa de creixement del deute, indicador diferent a la de la deute. Doncs bé, la taxa de creixement del deute en els països perifèrics amb estats poc finançats (és a dir, països que tenen baixos ingressos a l'estat, com és el cas dels països perifèrics), preocupa els països del centre i del nord de Europa, ja que temen que no podran pagar el seu deute. El problema és que no hi ha una estructura federal central-com existeix als EUA-que pugui ajudar a aquests països.El que es diu ajuda no és ajuda. Cal aclarir això perquè el terme ajuda, que constantment s'utilitza per transmetre la idea que els impostos del ciutadà alemany es gasten per pagar els serveis públics o les pensions de, per exemple, els grecs, no és tal, i s'hauria de deixar d'utilitzar aquests termes, doncs estimulen tensions entre països, que són fàcil presa de demagogs. No és ajuda, sinó préstecs que es donen, a uns interessos inferiors que en els mercats financers, però a uns interessos que no són baixos, en realitat són altament rendibles sempre que el país no es declari en fallida.

La segona observació que s'ha de fer sobre la mal anomenada ajuda, és que el préstec de diners a l'estat grec, per exemple, és, en part, perquè aquest estat pugui pagar als bancs i altres prestamistes a uns interessos exorbitants, generats per les seves bons.És, així, una enorme transferència de fons públics als prestadors. És aquesta transferència de fons públics la que impossibilita la recuperació d'aquestes economies perifèriques que arriben a gastar quantitats desorbitades-que van del 6 al 9% del PIB-en només pagar els interessos del deute. És impossible que aquests països puguin sortir de la crisi.

SOLUCIONS AL SUPÒSIT PROBLEMA DEL DEUTE PÚBLIC

Per aquest motiu es requereixin altres solucions a les que estan sent considerades per la Comissió Europea, pel BCE i per l'FMI (el que s'anomena la "troica"). Una d'elles és la redefinició / flexibilització del Pacte d'Estabilitat, les regles són totalment restrictives.Així, que s'instrueixi als països a que tinguin un dèficit no superior al 3% del PIB i un deute no superior al 60% del PIB és totalment arbitrari (aquests percentatges eren els existents en la mitjana de l'Eurozona el 1990).

Una altra opció és que el BCE compri deute públic i converteixi el deute públic en eurobons, garantits pel BCE tal com fa el Banc Central dels EUA (el FRB) amb els estats. És més, el BCE ha d'imprimir diners i ajudar els estats, no només als bancs (com fa el FRB amb els estats). Si això passés, els interessos del deute públic grec podrien baixar considerablement, fins i tot a un 3%, la qual cosa significaria que, amb una inflació del 2%, el cost real de pagar el deute a l'estat grec seria d'un 1%, un cost molt assumible, sobretot si se li permetés pagar el deute en vint anys. El deute dels EUA es va pagar en cinquanta anys després de la II Guerra Mundial. Per això el deute grega podria resoldre si hi hagués voluntat política.

D'altra banda, l'estat grec hauria de fer les reformes fiscals que permetessin augmentar substancialment els ingressos a l'estat, aconseguint la mitjana de la UE-15, una quantitat equivalent al 44% del seu PIB (ara és només el 37%), resultat, en part, d'un enorme frau fiscal. Aquest augment dels recursos de l'estat li permetria no només pagar el deute, sinó també endeutar menys. Aquí hi ha la solució. Que passi o no depèn de les relacions de poder, i molt especialment, de les relacions de poder de classe, existents a Grècia ia la UE.

Una darrera observació. És necessari per recuperar les economies europees que el capital financer jugui un paper molt menor en el desenvolupament econòmic. Per això és fonamental que es gravin els seus beneficis, es previngui l'especulació, i disminueixi la seva mida. El creixement del sector financer i el seu caràcter especulatiu és enormement negatiu per al benestar de les poblacions europees.