República ¡¡*¡¡ Catalana: Revolució tecnològica i política: caminem al segle XIX

nuevatribuna.es | Pedro L. Estret | 19 Octubre 2011 - 22:26 h.

Com és sabut, entre finals del segle XVIII i principis del XIX va tenir lloc a Anglaterra la primera revolució industrial de la història. Dos factors van contribuir en gran manera al seu èxit, la màquina de vapor, que va permetre la motorització de la indústria fins aleshores artesanal, i la "Jenny", un fabulós aparell de teixir que possibilitava la producció de peces de vestir a gran escala.Aquella primera revolució amb prou feines va sortir d'Anglaterra, però en aquesta illa es van produir els primers desplaçaments massius del camp a la ciutat, donant lloc al amuntegament de la població en aquests barris insalubres que tan bé va descriure Charles Dickens. Atemorits i reprimits per la policia al servei Sa Majestat i del capital, els treballadors amb prou feines van poder respondre adequadament a les noves condicions de treball que imposava la primera societat industrial, tan sols les protestes de Ned Ludd i els seus seguidors, cremant telers i màquines que llançaven l'atur a milers d'obrers, van deixar empremta de la terrible situació en què van quedar centenars de milers de persones desplaçades del camp a la ciutat per malviure, anant després d'un barri a un altre a la recerca d'un jornal que servís tan sols per donar un got de llet a la prole.

Amb la concentració d'obrers en les fàbriques, van sorgir durant el segle XIX els primers teòrics de l'emancipació dels treballadors, els socialistes utòpics, als quals succeirien a mitjan segle dues de les figures més notables de la història de la Humanitat: Karl Marx i Federico Engels, qui en el seu Manifest comunista de 1848 posaven les bases del socialisme i la filosofia moderna, fent una crida als intel · lectuals per avançar amb la seva acció el ritme dels esdeveniments: "Fins ara els filòsofs han interpretat el món, a partir d'ara haurien d'ajudar a canviar-lo ". Aquella frase històrica pronunciada fa més de cent cinquanta anys, mal que els pesi a molts acomodats i pesebreros, és tan actual avui com llavors i haurien de aplicar-qui viuen en els altars de la mediocritat política i intel · lectual d'un sistema cada dia més inhumà i salvatge. El segle XIX va transcórrer entre revolucions relativament fracassades que van fer pensar als governants que alguna cosa havia de canviar, però, la més avançada de totes elles, la esdevinguda a París el 1871, va acabar amb l'afusellament per part de Thiers i MacMahon de diversos milers de revolucionaris i la deportació a Nova Caledònia de per vida d'altres tants. La Llei Marcial va imperar a França durant els cinc anys següents, deixant clar que no podia més sistema que el de l'explotació de l'home pels homes "ben nascuts". Van acabar així, amb un immens bany de sang, les primeres respostes organitzades de la classe obrera contra la primera revolució industrial.

Des 1880-1914 va tenir lloc la segona revolució industrial, caracteritzada en aquest cas per l'expansió del ferrocarril i del vaixell de vapor, l'aparició de la indústria siderúrgica i química, la irrupció de l'automòbil, del petroli com a combustible i de l'espectacular desenvolupament de la banca i les transaccions comercials, així com per la producció en sèrie, el taylorisme i el colonialisme. És durant aquest període quan es produeix la major migració del camp a la ciutat a Europa, Estats Units i Japó, sorgint al seu torn el moviment obrer que avui-quan més necessari és-llangueix davant l'atomització de la societat, la manipulació mediàtica i la globalització del capital. Encara que van persistir maneres de lluita com el ludisme, el sabotatge o el boicot, el moviment obrer, més organitzat, a través de vagues i manifestacions brutalment reprimides pels governs, va aconseguir en les dècades següents que les lleis recollissin demandes històriques com el sufragi universal, els drets de reunió, manifestació i lliure expressió, la jornada de vuit hores, el descans dominical, les vacances anuals, l'assegurança social, la jubilació pagada i l'accés a l'educació. Però, tot i que les lleis dels països més desenvolupats van anar recollint aquests drets, la seva aplicació va haver d'esperar a que les dues guerres mundials, la de 1914-1918 i la de 1936-1945, banyessin de sang i destrucció el Vell Continent, també a que la URSS es convertís en una gran potència militar i en una seriosa amenaça per al capitalisme Occidental. Només llavors, quan les ciutats d'Europa estaven en ruïna i els seus cementiris plens a vessar de cadàvers d'innocents, els governs es van decidir, no per convicció sinó per temor a una futura revolució, a aplicar les mesures que van ser aprovades abans de la Gran Guerra .

Per tant, cal que siguem conscients que això que anomenem Estat del Benestar, que és la fórmula d'organització social més justa de les que fins ara s'ha dotat l'home, va néixer fa només seixanta anys gràcies a les lluites dels treballadors occidentals i la por a la URSS, i que des de la desaparició de l'URSS, el sorgiment de l'individualisme extrem i la disminució del poder dels sindicats de classe, s'està produint per diverses estratagemes el desmantellament de tot el que s'ha aconseguit. Se'ns diu ara que l'Estat ha engreixat molt i que ha aprimar per sortir de la crisi: Contes xinesos, tot ve de molt abans, des que Ratlleu i Reagan van decidir posar a l'Estat en subhasta després de comprovar que, al mateix temps que es descomponia l'URSS, triomfava la seva estratègia mediàtica per dividir els treballadors en castes segons lloc i ingressos.Des de llavors-parlem de 1980 - totes les crisis, petites o grans, s'han saldat de la mateixa manera, lliurant parts cada vegada més grans de l'Estat als negociants, reduint drets laborals i socials, augmentant l'economia submergida, reduint els impostos directes i progressius als més rics, augmentant els indirectes i donant totes les facilitats perquè els capitals es moguin a gust sense cap control per part dels Estats.

No obstant això, seria pueril pensar que això ha succeït perquè sí. El procés és llarg, ia la desaparició de l'URSS, la desmobilització d'una classe obrera aburgesada, desclassada i indolent, caldria afegir l'aparició de les economies emergents orientals gràcies a les inversions dels capitalistes d'Occident que buscaven mà d'obra barata i , sobretot, els efectes de l'última revolució tecnològica, la de les computadores. Res del que ha succeït en el món hauria estat possible sense els ordinadors, sense Internet, sense la robotització, sense les noves tecnologies que podrien haver estat un meravellós invent per millorar la vida dels homes, però que en sorgir en un moment de desmobilització social generalitzada, s'han convertit en màquines de destrucció massiva de llocs de treball i, per això, de creació de misèria: Ni els moviments massius de capitals, ni la deslocalització industrial, ni l'especulació financera haurien estat possibles sense aquests aparells que han penetrat fins en el més íntim del nostre ésser, no per facilitar-nos la vida, com hauria d'haver estat, sinó per a esclavitzar, perquè davant la gegantina revolució tecnològica a què assistim des de fa dues dècades, no quedava més remei, com va passar amb les anteriors, de reduir la jornada laboral, l'edat de jubilació i augmentar les vacances, és a dir, repartir el treball, fer el contrari del que s'està fent.

Assistim, sens dubte, a la major revolució tecnològica de la història, una revolució que permet a un sol home fer la feina que abans feien deu, que ha eliminat per sempre centenars d'oficis i professions. Mirin al seu voltant, en qualsevol sector, les màquines estan substituint l'home mentre l'home calla. No obstant això, en el pecat porten la penitència: Les màquines poden produir molt, però no consumeixen i impedeixen que les persones puguin fer-ho, i sense un consum sostenible mai es sortirà de la crisi, mai. S'imposa, doncs, una formidable reacció ciutadana per repartir la feina que queda i avançar cap a una societat en què tot, inclosos mercats i màquines, estiguin al servei de les persones. Mai al revés. Si no es produeix aquesta resposta rotunda i definitiva, les portes del segle XIX queden obertes durant moltes dècades. Com hem pogut comprovar el 15 d'octubre, hi ha senyals que anuncien que una part de la societat adormida comença a despertar, però, d'altra banda, hi ha amenaces que poden sumir-nos en el més negre dels somnis: Que el 20 de novembre pròxim dels franquistes neocon guanyin les eleccions i, per primera vegada en trenta-cinc anys, tot el poder, tots els poders estiguin en mans dels mateixos que haurien governat si la dictadura del genocida Franco no hagués desaparegut. Estem a temps.

Potser també us pot interessar:

Font: nuevatribuna.es