Segons informacions del Secretari d'Estat de Defensa Constantino Méndez, Espanya arrossega un deute militar fruit de successius compromisos de despesa amb les indústries militars i de crèdits encoberts en els pressupostos de l'extint Ministeri de Ciència i Noves Tecnologies, avui Indústria, d'aproximadament 26.000 milions de euros el pagament, diferit a les dues pròximes dècades, pot arribar a superar els 32.000 o els 36.000 milions d'euros segons quin sigui l'escenari de pagaments que es triï. Aquest enorme despesa, ha dit l'actual ministra de Defensa en un informe confidencial al qual ha tingut accés Infodefensa,posa al Ministeri de Defensa a "col · lapse tècnic i financer" i "comprometrà la capacitat operativa de les forces armades en les pròximes dècades", fent altament costosa i pràcticament impagable la ingent deute públic espanyol.
El moviment pacifista ha reclamat des de fa més de deu anys posar l'atenció sobre les habilitats comptables amb les que els successius governs, primer d'Aznar i després de Zapatero, ocultaven la despesa militar extraordinari compromès amb les indústries militars.
1 L'origen de l'actual situació d'endeutament
Per comprendre millor la dimensió del desastre val la pena fer un repàs de la generació d'aquesta veritable bombolla de la despesa pública. Primerament va ser el govern d'Aznar, a partir de 1987, el que va començar a generar el deute impagable.Segons la visió del aznarat, Espanya havia de canviar la defensa, el que en línies gruixudes consistia en emprendre un augment de la despesa en defensa, comprar nous i moderns armaments mitjançant una sèrie de programes d'inversió (els vinculats a l'adquisició de l'avió de combat europeu Eurofighter, les fragates de projecció i multiusos F100, i els carros de combat Leopard) i reformar l'exèrcit per fer-lo més professional i modern.
Cal aclarir que aquesta original idea és un mantra que es repeteix incansablement des de la transició i cada vegada que entra un nou president de govern, ja que pel que sembla l'exèrcit mai acaba de dimensionar, modernitzar-se, professionalitzar-se i sortir de la penúria.
Aznar va ordenar iniciar una sèrie de programes de compra d'armament sofisticatper posar-nos a l'altura dels nostres veïns, amb la particularitat que, en no tenir previst aquest tipus de compres en els pressupostos del Ministeri de Defensa, i per aparentar que aquestes no incrementaven la despesa militar real, va ordenar una enginyosa fórmula de pagament:
Es comprometien (i es segueixen comprometent, perquè aquest model d'inversió militar està encara en ús) diversos programes amb les principals indústries militars, ajornant la seva entrega i pagament cap al futur.
- Això té una primera conseqüència militar: quan d'aquí a 10, 15 o 20 anys es lliurin els armaments, seran més o menys obsolets i ineficients. Per això s'haurà de fer un nou programa que es començarà a finançar en el present però s'anirà pagant en el futur i, novament, per aconseguir armament obsolet. És a dir, es produeix un cercle viciós que ens endeutament cada vegada més a canvi d'armes que no serviran. Qui treu benefici d'això? Les arques públiques només deute. La indústria militar, sens dubte surt guanyant, però no sabem distingir quin és el benefici per a la societat espanyola.
- D'altra banda, hi ha una conseqüència financera: resulta molt còmode proposar un programa d'armaments a preus d'aquest ocultant a la societat els sobrecostos que sorgiran per dilatar el lliurament del material.
- A més, aquest tipus de programació d'inversions implica la captivitat del Ministeri de Defensa i de les arques públiques perquè si ja s'han invertit sumes importants d'euros en el seu desenvolupament, serà molt complicat renunciar al programa encara que se sàpiga que les armes seran ineficients.
Es atorgaven crèdits a les indústries militars a interès zero perquè investiguessin i fabriquessin l'armament. Quina altra indústria o sector productiu nacional obtenia o obté interessos tan baixos?, No es pot considerar que una pràctica així és injusta i que fomenta la competència deslleial entre el sector militar i els altres?
● Aquests crèdits es donaven (i es donen) a càrrec de l'extint Ministeri de Ciència i Tecnologia i de l'actual Ministeri d'Indústria. És a dir, Defensa no guanya ni perd. És només un intermediari. Així s'aconsegueix amagar part de la despesa militar en els pressupostos d'altres ministeris.
● Les indústries militars realitzaven les entregues, se'ls pagava el seu preu (amb les corresponents desviacions per encariment de materials, millores, interessos, augment de la inflació, etc.). Elles sempre guanyen.
● Les empreses tornaven, tot seguit, al Ministeri d'Indústria dels crèdits aportats, això sí, sense interessos, ja que així s'havia pactat. Els interessos que s'han deixat de cobrar han estat sufragats, per tant, per l'erari públic i pels espanyols.
Els compromisos d'Aznar van arribar, segons Méndez, al 87% de l'actual problema.Ara bé, la realitat no és exactament així. Si bé Aznar va comprometre directament el 51% dels actuals crèdits diferits, els governs de Zapatero en uns casos prolongar aquest compromís i en altres van adquirir compromisos nous, havent per tant generat el 49% de l'actual deute impagable, quan podia no haver-ho fet.
Segons Méndez "la despesa compromesa per a la totalitat de la programació ascendeix a 23.959.000 d'euros, dels quals entre 1996 i 2000, 13.652 (51%), de 2001 a 2004, 9257 (34,7) i entre 2008 i 2011, 59 milions ", de manera que, en conclusió de Méndez, en funció de com es materialitzin les desviacions (interessos, revisions de preus, etc) pot quedar un deute final d'entre 31.600 i 36.800 milions d'euros, de manera que," l'anàlisi dels PEA (Programes Especials d'Armament), tal com es dedueix dels quadres que els he presentat, ens demostra que el model iniciat el 1997 no és viable a llarg termini ".
2) Un deute ingent i impagable
El deute representa de quatre a cinc vegades el pressupost del Ministeri de Defensa i entre 32 i 36 vegades la partida que aquest té assignada per a inversions en armament, que és el que tocarà treure de la butxaca dels espanyols (a raó d'uns 800 euros extra , com a mínim, per habitant). Per fer-nos una idea de la magnitud d'aquesta xifra, és, aproximadament, el que els Pressupostos Generals de l'Estat de 2010 destinen a abonar per desocupació per al conjunt d'aturats, el que equival a dir que apostar per pagar això ens privarà d'actuacions solidàries amb els aturats per llarg termini.
Aquest deute no només és ingent, sinó que, en paraules de la pròpia ministra de Defensa, és impagable en les actuals circumstàncies. Per això Zapatero, comprovant la insostenibilitat de la situació, va anar reduint compromisos adquirits de compra d'armes en els pressupostos del 2010, que minoren en 83,8 milions d'euros el capítol d'inversions d'armaments (però comprometre altres 333.700.000 de euros) i, més tard, en el Pla d'Acció Immediat 2010, va paralitzar altres compromisos en armament per 141 milions d'euros.
3) Una despesa més innecessari i ineficaç
Tot això, amb ser greu i preocupant, no ho és tot: el propi Constantino Méndez, en la seva compareixença referida davant la Comissió de Defensa retreu al President Aznar que "... el procés d'obtenció es sobredimensionar des del seu inici fa a la capacitat financera del despesa assignat a la defensa, prioritzant els costosos sistemes d'armes convencionals, poc adequats als nous riscos i conflictes, sense donar importància suficient a sistemes més eficients que tinguessin com a objectiu prioritari la seguretat i la capacitat operativa en els escenaris en què realment participem i també en relació amb els riscos que realment patim i, per tant, en demèrit d'altres capacitats tecnològiques que és necessari, diria que és imprescindible, tenir ".
És a dir, no només es va gastar molt i sense ordre, sinó que es va gastar malament, perquè l'armament ni tan sols és el que es requereix des de la pròpia òptica militar, o quan arribi ja estarà obsolet en comparació amb el material d'última onada, el que obligarà de nou a un altre cicle armamentista, la qual cosa ens situa en un problema d'un altre ordre: d'ordre ètic i polític, com han denunciat diversos col · lectius de defensa dels drets humans i pacifistes.
4) Què diuen els partits polítics d'aquesta situació?
Si acudim als posicionaments dels partits parlamentaris en les dues ocasions en què aquesta situació ha estat portada al Parlament, potser ens sorprenguem. En elles van intervenir, a més de Constantino Méndez, els diputats Beloki, del PNB, Rosa Díaz de UPyD, Rodríguez Salmons, del PP i Arola del PSOE. Tots ells van donar suport al secretari d'Estat mostrant preocupacions col · laterals i la seva tàcita acceptació que aquest deute s'havia de pagar tant sí donat el caràcter estratègic de les indústries bèl · liques.
Amb aquest antecedent és difícil conèixer els plantejaments efectius dels partits polítics davant aquest el problema del deute militar de cara a les eleccions de novembre de 2011, doncs, del que s'ha llegit en els seus programes, res es diu sobre això. Una mostra més de la manca de transparència que hi ha als temes militars. Ni PSOE ni PP, en les seves propostes conegudes, aborden el pagament d'aquest deute.
És de suposar que el primer, com ha filtrat l'actual gabinet de la ministra de Defensa, vagi a una fórmula de condonació de devolució dels crèdits concedits a les indústries militars per import d'uns 14.000 milions d'euros per rebaixar el deute, i que reprogramin la resta de pagaments a costa d'augmentar els seus interessos i costos finals. Aquesta fórmula, en definitiva, el que fa és donar la deute militar al Ministeri d'Indústria, que al seu torn perd capacitat d'inversions pròpies i més socials. Per la seva banda, Mariano Rajoy parla d'augmentar lleugerament la despesa militar (en realitat, en el seu llenguatge hermètic el que diu és que no augmentarà significativament, que ve a ser el mateix) el que aniria d'acord amb les promeses d'aprofundir la modernització del exèrcit que apareixen al seu web.
Sembla que, per tant, durant la propera legislatura el problema del deute financer militar intentarà defugir per uns i altres. L'inconvenient és que les últimes experiències en bombolles financeres deixen molt clar que quan exploten els perjudicats són els espanyols de classes mitjanes i baixes. Això potser faci reaccionar a algun grup parlamentari oa algun moviment social tipus 15 M que denunciï aquestes continuades faltes de transparència i de control parlamentari.
Potser també us pot interessar:
- El canvi europeu pot començar per Espanya
- "Si ens passem estalviant, Espanya pot arribar a una depressió econòmica"
- Tots els soldats espanyols a Líbia arribaran dimecres
Font: nuevatribuna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada