miércoles, 14 de septiembre de 2016

NOVETATS: ARA REFERÈNDUM

L’il·lustre diputat Benet Salellas (CUP) s’ha prodigat en declaracions al llarg dels darrers dies. Per a mi son del màxim interès. Em provoquen una agradable sorpresa, algunes preguntes que crec que hauríem d’anar contestant entre totes i tots i, finalment, hi veig la possibilitat d’encetar un punt de partida en el que podríem trobar acords més amplis.
Anem per parts: El Parlament de Catalunya va aprovar el passat dimecres una declaració d’onze punts que ja vaig criticar. Entre ells es fixava de manera ben explícita una seqüència per al procés independentista que diuen defensar JxSí i CUP (punts del 5 al 9): primer un procés participatiu, segon les lleis de desconnexió i la constitució de l’Assemblea Constituent i tercer, referèndum per a ratificar la constitució de la futura República Catalana sorgida dels dos primers.
Dons bé, al cap de pocs dies, amb el ple ben calentet, el Diputat Salellas ha fet unes interessantíssimes declaracions en les que proposa un referèndum d’autodeterminació per el primer semestre de 2017. Inicialment sembla vincular-ho a la votació de la qüestió de confiança del President Puigdemont i tot seguit, el diumenge dia 31, anuncia que la proposta no serà una “línia vermella”. Anècdotes a part, crec que les declaracions tenen molta importància.
Sorprèn que des del representant d’un dels partits votants de la declaració, al llarg de la mateixa setmana en que fou aprovada, sorgeixi una proposta de seqüència sensiblement diferent, introduint com a pas primer un referèndum unilateral, un RUI, tot i que sembla que es comença a parlar d’un nou acrònim: el RUV, referèndum unilateral vinculant. La proposta no sembla un exercici d’esgrima cares a la qüestió de confiança, ja que s’argumenta en dos afirmacions clares, rotundes i de molt pes polític; el Diputat Salellas diu (segons els medis que he consultat): “primer hem de decidir si volem constituir-nos en república”. Explica que després de l’hipotètic Sí a aquest referèndum, vindria el procés participatiu i l’Assemblea Constituent, per acabar en un segon referèndum per a la constitució que regiria al nou Estat. I rebla el clau: ”son dos referèndums, un per la independència i l’altre constitucional”. Estic completament d’acord en la seqüència proposada.
La segona afirmació haurà deixat bocabadat a més d’un: “la resta vindrà rodat, perquè a més farà desaparèixer el fantasma del processisme d’una vegada per totes”. No està malament venint de qui ve: el processisme, que no deu ser exactament el procés, és, segons Salellas, un “fantasma” que seria bo desaparegués. Potser és el moment d’afegir a la paraula procés la paraula “constituent” en tot el seu sentit més ampli: els temes socials, laborals, el canvi de paradigma econòmic, eradicació de la corrupció, municipalisme ….. i , lògicament, el territorial.
Per cert, aquestes declaracions han provocat una resposta, al meu parer inadmissible, incorrecte i preocupant del President Puigdemont i altres quadres del partit que cerca nom. Amb expressions diverses li han dit a la CUP que abans de fer propostes demostrin la seva lleialtat al procés. Des del màxim respecte institucional entro en l’apartat de preguntes: qui és el President de la Generalitat per atorgar patents de lleialtat a Catalunya?. Així hem anat, d’exclusió en exclusió, fins la soledat total del partit al que podríem donar el nom de “La llegenda del partit sense nom”, manllevant el títol del cèlebre musical ambientat de western “La llegenda de la ciutat sense nom”, que Joshua Logan va estrenar a l’any 1969. Curiosament el tema de la pel·lícula és la febre de l’or. Crec que ningú està legitimitat per posar en dubte la lleialtat cap a Catalunya dels principis propis de tots i cada un dels seus rivals polítics. Individual o col·lectivament. En política la lleialtat es suposa. I només quan esclaten casos com el cas Palau o el cas Pujol, o els mil i un del PP i el PSOE andalús, per posar exemples, només aleshores, estem legitimats per a demanar que és demostri la lleialtat.
Continuo en el torn de preguntes. La principal és, des del meu punt de vista, com i amb qui es pensa tirar endavant el referèndum sense que sigui un 9N bis?. No cal, a dia d’avui, somniar en un referèndum acordat: la composició del Congrés el fa impossible; si pensem que ERC i CDC acceptarien un referèndum, 88 escons son segurs i 8 més possibles (PNV, Bildu i Canaris). En tot cas 96 escons, claríssimament insuficients. Però la unilateralitat probablement tindria el suport de tan sols 17 escons.
Caldria, dons, cercar la legitimitat fora d’España. Unió Europea? ONU?. S’admeten suggeriments, però personalment i per al primer semestre de 2017 no crec que la qüestió estigui madura.
D’aquesta primera pregunta en deriven d’altres: organització, junta electoral que donaria validesa als resultats, assegurar la participació de tot l’ampli espectre dels partits catalans, xifrar uns nivells mínims de participació per a poder homologar el resultat……I, per sobre de tot, explicar que significa independència a l’Europa del segle XXI.
I finalment, la pregunta del milió: perquè la CUP vota la resolució del Parlament i en poc més o menys 72 hores la canvia per una altre?.
Però, i ho admeto amb molt de gust, la nova proposta obra una finestra d’oportunitat i esperança: podríem començar a parlar, uns i altres, del referèndum d’autodeterminació. No estic en condicions de preveure quan temps costarà arribar-hi. Quan i de quina manera es trencarà el bloc PSC-C’s-PP a Catalunya i a España. La certesa que tinc és que tard o d’hora es trencarà. I crec que serà més d’hora que tard. Però crec,també, que en aquest tema les presses son males conselleres. Una qüestió de tanta envergadura i tan absolutament transcendent a España i a Europa com és la creació d’una Catalunya independent no vol esgrima partidista, mires curtes i terminis encara més curts. Vol serenitat, perseverança, convicció i pel damunt de tot no donar passes en fals, altrament recularem, com recula CDC amb els grups parlamentaris a Madrid. Em fa pensar en una altre pel·lícula que podríem titular “ Homs, la cólera del PP”, remake de “Aguirre, la cólera de Dios” (Werner Herzog, basada en la novel·la de R.J. Sender “La aventura equinoccial de Lope de Aguirre”), pel·lícula i novel·la sobre fets històrics: la recerca de “Eldorado”. Curiosament, altre cop l’or. I no cal que escrigui com va acabar l’aventura de l’Aguirre.